13-06-2018

D’oportunitats perdudes que es podrien reconduir

Darrerament estem parlant molt, a tots nivells, d’oportunitats perdudes. Davant de tal possibilitat, el que cal fer és no llençar la tovallola. No amb el país, no amb la ciència. Des de 2015 estem publicant en aquest bloc un seguit d’articles lloant el que podrem fer per la recerca quan siguem independents. Ara era el moment dels gestos, de les proves, de les intencions reveladores.

Amb un Govern tot just creat s’ha perdut una nova oportunitat: la de tenir una conselleria de Ciència. O de Coneixement, en qualsevol de les formes utilitzades cada cop més tant per governs regionals (sota concepte europeu de regió) com estatals. Ja sigui de Ciència, Tecnologia i Arts, com a Baden-Württemberg, sòcia de Catalunya a la xarxa dels 4 Motors d’Europa i referent en recerca i innovació, o de Ciència, Innovació i Universitats, com el flamant ministeri de l’Estat espanyol, o de Coneixement, Recerca i Universitat com a Andalusia.

Una de les aspiracions més repetides ha estat la de tenir un govern que prioritzi el coneixement. Recollim algunes de les frases llegides en els successius anys en el bloc de Científics per la Independència:

“Una nova oportunitat, una aposta per la recerca” (Jorge Diogène, investigador de l’IRTA, 25/09/2015)

“Per a la ciència i les universitats, la independència de Catalunya és una gran oportunitat” (Quim Bosch, gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE) i divulgador, 21/12/15)

“En el terreny de la formació superior, la recerca i el desenvolupament, es veu clarament la diferència entre la manera de fer de catalans i espanyols” (Joaquim Bruna, catedràtic de matemàtiques a la UAB, 16/09/15)

“L’aposta per un model de recerca d’èxit per part de la Generalitat de Catalunya ha creat una singularitat dins l’Estat que es veu recompensada any rere any a nivell europeu” (Javier del Campo, University of British Columbia. 08/09/15)

“Sense ciència no hi pot haver un país, una Catalunya amb un estat competent, no competitiu, a Europa” (Eudald Carbonell, catedràtic de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili, 25/09/15)

“La recerca científica i tecnològica ha de ser un dels pols estratègics bàsics de qualsevol país que pensi en el benestar de tots els sectors de la població” (Jordi Font i Ferré, professor d’Investigació del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar, 28/07/15)

“Justament, en l’àmbit de recerca és on hem mostrat tenir un model propi, diferenciat i d’èxit”, (Montserrat Daban, assessora a la Secretaria d’Universitats i Recerca, 22/07/15)

“Hem detectat un interès i una preocupació creixent dels darrers governs catalans per la recerca, per la seva promoció i suport, pel seu futur i, ara, un compromís perquè aquest àmbit estigui entre les prioritats del nou país que volem crear” (Martí Pumarola, catedràtic d’universitat, adscrit al Departament de Medicina i Cirurgia Animals de la UAB, 02/09/17).

Hem volgut manllevar aquestes frases d’alguns dels molts autors que ens han fet arribar les seves reflexions. Ara no som ni on abans érem, ni on volem ser. Però sí podria ser el moment de veure algun senyal.

Prioritzar la ciència és, com ens referiem a l’inici, donar-li un pes específic i rellevant al Govern. És evident que com més lluny ets dels nuclis de decisió i de les taules de govern, menor és la priorització. El tema no és només de diners. Es tracta d’entendre com funciona el coneixement, saber que la recerca, malgrat ser sector públic, no és una activitat que ha de ser mesurada amb els paràmetres habituals a l’administració. Que fer recerca és una activitat que no pot estar sotmesa als controls ex-ante propis i necessaris al sector públic. Que cal tenir una visió transversal del coneixement, com a generador de societats més informades, lliures i competitives. Que cal posar el coneixement al centre de l’agenda 2030, ja que el paper de la ciència per encarar els objectius de desenvolupament sostenible és cabdal. Els governs ho estan entenent.

Cap als anys 90 del segle passat es va començar de veritat a posar la recerca al centre de les polítiques de govern, amb un comissionat d’Universitats i Recerca. Després es va posar en marxa el DURSI, elevant la ciència a rang de conselleria. Després, algunes raons econòmiques i algunes lògiques de partit van situar Universitats i Recerca dins d’Economia, en línia directa amb el conseller, però amb una singularitat necessària per impulsar un sistema que, en el fons, té un cert grau de fragilitat. La línia directa es va perdre en certa mesura en passar dins d’Empresa. Cal anar endavant, mai enrere. La recerca ha de tenir un lloc propi i visible a la taula del Govern.

El lloc a l’Executiu no garanteix fer bé les polítiques. Aquests darrers anys a l’Estat la recerca era dins d’”Economia y Competitividad”, però amb un ministeri d’Hisenda que manava massa sobre les polítiques científiques. Érem nosaltres els del model de recerca d’èxit.

I ara? Ara, probablement ja no hi ha marge per una crear una conselleria de Ciència i Universitats (amb o sense Innovació). Però un instrument amb més recursos i més autonomia i capacitat de decisió seria una reveladora imatge de priorització. No ens hauríem de conformar amb menys.

Universitats i Recerca per la Independència - Científics per la Independència

Escriu el teu comentari