31-01-2014

Homes i gossos en temps prehistòrics

La biologia evolutiva és una disciplina que estudia els mecanismes i processos que donen lloc a la biodiversitat, basant-se per exemple en les diferències genètiques que hi ha antre espècies (divergència) o dins una mateixa espècie ( variacions, polimorfismes). Recentment, Investigadors de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-Universitat Pompeu Fabra) han col·laborat en dos interessants estudis que ens expliquen històries d’homes i gossos en la prehistòria.

El primer d’aquests estudis, dirigit per Carles Lalueza-Fox i publicat a Nature,  ens presenta un estudi genòmic de les restes d’un individu que va viure a Lleó fa 7000 anys. Un dels resultats més interessants és que l’individu tenia la pell fosca, molt més que els europeus actuals, però els ulls blaus, indicatius d’un fenotip clarament nord-europeu. Sempre s’havia pensat que el color blanc de la pell dels europeus es relacionava amb la latitud i la menor insolació dels territoris europeus en comparació amb Àfrica. En canvi, l’homínid analitzat en aquest estudi tenia la pell molt fosca, malgrat els seus avantpassats feia milers d’anys que vivien a Europa. Els resultats presentats en aquest estudi suggereixen que el canvi en la pigmentació de la pell potser no va estar relacionat amb la latitud, sinó amb canvis en la dieta. Així, amb l’entrada al neolític els individus van passar a menjar menys carn i per tant va disminuir la quantitat de vitamina D que ingerien amb la dieta. En aquesta transició, el fet de tenir una pell clara resulta un avantatge perquè permet sintetitzar més vitamina D a la pell per influència de la llum solar.

El segon article que avui comentem fa referència a la relació dels homes amb els gossos com a animals domèstics. En l’estudi hi van participar grups de recerca de Estats Units, Xina i diferents països europeus, entre ells els investigadors de l’Institut de Biologia Evolutiva Belén Lorente-Galdós, Óscar Ramírez y Tomás Marquès-Bonet. En aquest treball es va analitzar el genoma de llops d’Israel, Croàcia y Xina, tres presumptes localitzacions de domesticació de gossos, i el genoma de dues races de gos, la raça basenji, procedent d’África central, i la Dingo, d’origen australià. L’estudi indica que gossos i llops van divergir a través d’un procés dinàmic que va implicar grans reduccions en la mida de la població en ambdues espècies. Així, en els gossos, la domesticació es relaciona amb una reducció de la població molt més intensa del que es pensava, de més de 16 vegades. Per altra banda, l’estudi suggereix que la domesticació dels gossos va començar en una franja de temps situada entre fa 11.000 i 16.000 anys, abans de l’inici de l’agricultura. Per tant, els primers gossos van sorgir al costat dels homes caçadors, no pas dels agricultors.

Marta Alegret (Universitat de Barcelona)

Enllaços

Escriu el teu comentari