08-02-2014

Un català al capdavant de la secció teòrica d’òptica quàntica de l’Institut Max Planck

Joan Ignasi Cirac és un físic català que ha arribat molt alt en el camp de la recerca en teòrica quàntica. Nascut a Manresa, es llicencià en física teòrica. L’any 1991, després de llegir la seva tesi doctoral es traslladà als Estats Units per treballar com a investigador post-doctoral amb Peter Zoller al Joint Institute for Laboratory Astrophysics de la Universitat de Colorado i el 1996  va aconseguí la càtedra d’astrofísica al Institut für Theoretische Physik d’Innsbruck.

Des de 2001 és director de la Divisió de Teoria de l’Institut Max Planck d’Òptica Quàntica de Garching a Alemanya. L’Institut Max Planck aglutina més de vuitanta instituts i centres de recerca, agrupats en tretze seus repartides per Europa, Estats Units i Àsia.

Cirac ha estat treballant fent recerca a dotze universitats d’arreu del nom i també en l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT). El 2013 va rebre el premi Wolf de física, junt  amb Zoller, per les seves innovadores aportacions teòriques als camps del processament d’informació quàntica, de l’òptica quàntica i de la física dels gasos quàntics. El premis Wolf és el premi de més prestigi en el camp de la física i l’antesala del premi Nobel, per la qual cosa el seu nom sona amb força com a mereixedor d’aquest guardó.

Es considera el pioner en la teoria quàntica de la informació (computació quàntica).  Segons les seves teories, la computació quàntica revolucionarà la societat de la informació i farà possible una comunicació molt més eficient i segura. El seu treball “Quantum Computations with Cold Trapped Ions”, al costat de Zoller, és considerat com el primer article que mostra com construir un ordinador quàntic  i la seva recerca sobre les xarxes òptiques va impulsar el camp de la simulació quàntica. Recentment ha realitzat importants aportacions al desenvolupament de la teoria quàntica de molts cossos, com la introducció dels “projected entangled -pair states” per descriure sistemes en equilibri.

Al mateix dia que anava a RAC1 a explicar la base dels ordinadors quàntics i feia una conferència a la Universitat de Vic, el Dr. Cirac ha assistit a la renovació de la càtedra  Ignacio Cirac, Fundació Catalunya – La Pedrera de l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO), amb l’objectiu de promoure la captació de talent internacional en l’àmbit de la recerca en teoria quàntica de la informació.

Felicitem a tots els integrants de l’ICFO per aquesta bona notícia i és un plaer per tots constatar la bona salut de que gaudeix aquesta recerca al nostre país.

04-02-2014

Segona part de l’entrevista al Dr. Josep Maria Martorell, Director General de Recerca de la Generalitat de Catalunya

Josep Maria Martorell

El Dr. Josep Maria Martorell, Director General de Recerca de la Generalitat de Catalunya, ens va rebre al seu despatx per respondre tot un seguit de qüestions relacionades amb la recerca a Catalunya i com es pot veure afectada pel procés cap a la independència. L’entrevista va ser tan llarga i profitosa que us l’oferim en tres parts: On som avui, La transició cap a la Independència i La recerca a la Catalunya independent. Aquí podeu llegir la segona.

PART II: La transició cap a la independència

“El gran guany de ser un estat no són tant els diners com el ser capaç de definir el teu model”

Llegir més…

31-01-2014

Homes i gossos en temps prehistòrics

La biologia evolutiva és una disciplina que estudia els mecanismes i processos que donen lloc a la biodiversitat, basant-se per exemple en les diferències genètiques que hi ha antre espècies (divergència) o dins una mateixa espècie ( variacions, polimorfismes). Recentment, Investigadors de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-Universitat Pompeu Fabra) han col·laborat en dos interessants estudis que ens expliquen històries d’homes i gossos en la prehistòria.

El primer d’aquests estudis, dirigit per Carles Lalueza-Fox i publicat a Nature,  ens presenta un estudi genòmic de les restes d’un individu que va viure a Lleó fa 7000 anys. Un dels resultats més interessants és que l’individu tenia la pell fosca, molt més que els europeus actuals, però els ulls blaus, indicatius d’un fenotip clarament nord-europeu. Sempre s’havia pensat que el color blanc de la pell dels europeus es relacionava amb la latitud i la menor insolació dels territoris europeus en comparació amb Àfrica. En canvi, l’homínid analitzat en aquest estudi tenia la pell molt fosca, malgrat els seus avantpassats feia milers d’anys que vivien a Europa. Els resultats presentats en aquest estudi suggereixen que el canvi en la pigmentació de la pell potser no va estar relacionat amb la latitud, sinó amb canvis en la dieta. Així, amb l’entrada al neolític els individus van passar a menjar menys carn i per tant va disminuir la quantitat de vitamina D que ingerien amb la dieta. En aquesta transició, el fet de tenir una pell clara resulta un avantatge perquè permet sintetitzar més vitamina D a la pell per influència de la llum solar.

El segon article que avui comentem fa referència a la relació dels homes amb els gossos com a animals domèstics. En l’estudi hi van participar grups de recerca de Estats Units, Xina i diferents països europeus, entre ells els investigadors de l’Institut de Biologia Evolutiva Belén Lorente-Galdós, Óscar Ramírez y Tomás Marquès-Bonet. En aquest treball es va analitzar el genoma de llops d’Israel, Croàcia y Xina, tres presumptes localitzacions de domesticació de gossos, i el genoma de dues races de gos, la raça basenji, procedent d’África central, i la Dingo, d’origen australià. L’estudi indica que gossos i llops van divergir a través d’un procés dinàmic que va implicar grans reduccions en la mida de la població en ambdues espècies. Així, en els gossos, la domesticació es relaciona amb una reducció de la població molt més intensa del que es pensava, de més de 16 vegades. Per altra banda, l’estudi suggereix que la domesticació dels gossos va començar en una franja de temps situada entre fa 11.000 i 16.000 anys, abans de l’inici de l’agricultura. Per tant, els primers gossos van sorgir al costat dels homes caçadors, no pas dels agricultors.

30-01-2014

Materials magnètics amb bona memòria

Investigadors de l’Institut de Ciència de Materials de Barcelona (ICMAB-CSIC), en col·laboració amb laboratoris dels Estats Units i de la República Txeca, han demostrat que és possible utilitzar els materials anomenats antiferromagnètics, per emmagatzemar informació. Actualment, la informació en la majoria d’ordinadors, càmeres fotogràfiques, targetes de crèdit o targetes de transport, entre d’altres, es guarda en forma de “zeros” i “uns” definits per l’orientació del moment magnètic. Si apropem un imant a una targeta de memòria, s’alterarà el moment magnètic i es perdrà la informació emmagatzemada. Com que al nostre voltant hi ha molts camps magnètics, el risc pot ser elevat en alguns llocs.

En canvi, els materials antiferromagnètics estan constituïts per moltes petites “brúixoles” (moments magnètics) que apunten alternativament en direccions oposades, dirigits segons direccions ben precises en el material i que no poden ser pertorbades per imants convencionals. Així, aquests materials no s’alteren per camps magnètics externs i podrien constituir memòries molt robustes. El problema és que com que no es poden modificar fàcilment amb camps magnètics, tampoc no s’hi pot escriure informació.

El descobriment de l’equip del doctor Josep Fontcuberta i els seus col·legues consisteix a usar uns materials que, amb un lleuger canvi de temperatura fàcilment assolible i controlable, passen de ser antiferromagnètics a ferromagnètics. Així, la informació s’escriu en la fase ferromagnètica i, després, els materials es refreden i passen a la fase antiferromagnètica, en què l’orientació dels moments magnètics i, per tant, la informació, queda fixada.

28-01-2014

Investigadors catalans de l’IDIBELL tipifiquen per primera vegada una lesió en el cervell dels malalts d’Alzheimer que pot ajudar a trobar un tractament

Grups de recerca de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) han demostrat per primera vegada l’existència d’una alteració epigenètica en l’estructura cerebral més afectada en la malaltia d’Alzheimer, l’hipocamp, la qual cosa afegeix elements causals a aquesta patologia i permet buscar nous camins terapèutics.

En l’estudi, que ha estat publicat en la prestigiosa revista “Hippocampus”, han col·laborat el Director del Programa d’Epigenètica i Biologia del Càncer, Manel Esteller, i el Director de l’Institut de Neuropatologia, Isidre Ferrer.

Patològicament, la malaltia d’Alzheimer es caracteritza per l’acumulació de dipòsits de proteïnes en el cervell dels pacients. Aquests dipòsits estan formats per plaques de la proteïna beta-amiloide i per proteïna tau, que en fosforilar-se es deposita en forma de cabdells. Es creu que l’origen d’aquestes lesions patològiques podrien estar en alguna disfunció de l’expressió genètica. Fins ara s’han descrit molt poques mutacions genètiques associades a la malaltia, i en cap cas una que fos comú a tots els malalts i que permetés així actuar terapèuticament.

L’equip de Manel Esteller va estudiar 30.000 interruptors moleculars (encenen o apaguen l’expressió de certs gens) en l’hipocamp de malalts d’Alzheimer. En aquesta etapa primerenca de l’estudi ja es va observar que el promotor del gen DUSP22 es metila (s’apaga el gen) a mesura que avança la malaltia. Però segons Esteller, “el més important  va ser descobrir que aquest gen, regula la proteïna tau”. En concret és un gen que codifica per una fosfatasa dual que alhora inhibeix la PKA, regulant així la fosforilació de la proteïna tau. Per tant, potser part de l’acumulació de cabdells d’aquesta proteïna que es produeix al cervell dels malalts  podria ser deguda a la inactivació epigenètica del DUSP22”

La descoberta de Ferrer i Esteller es molt important per seguir buscant nous tractaments. En l’actualitat no existeix cap farmacoteràpia eficaç per aquesta afecció neurodegenerativa, els fàrmacs existents tan sols alenteixen el progrés de la malaltia. S’obre ara el camí per trobar maneres de neutralitzar aquests interruptors moleculars epigenètics.

L’Institut de Recerca Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) és una fundació de recerca constituïda el juny de 2004, arran del canvi de denominació de l’anterior Fundació August Pi i Sunyer creada el 1988. L’IDIBELL té convenis de col·laboració científica amb la Universitat de Barcelona, el Parc Científic de Barcelona, l’Hospital Universitari de Bellvitge i l’Institut Català d’Oncologia, entre d’altres.

24-01-2014

Entrevista al Dr. Josep Maria Martorell, Director General de Recerca de la Generalitat de Catalunya

Dr. Josep Maria Martorell

El Dr. Josep Maria Martorell, Director General de Recerca de la Generalitat de Catalunya, ens va rebre al seu despatx per respondre tot un seguit de qüestions relacionades amb la recerca a Catalunya i com es pot veure afectada pel procés cap a la independència. L’entrevista va ser tan llarga i profitosa que us l’oferim en tres parts: On som avui, La transició cap a la Independència i La recerca a la Catalunya independent. Aquí podeu llegir la primera.

PART I: On som avui

“Ens trobem amb un sistema amb capacitat de gestionar molts més projectes dels que tenim”

Llegir més…

22-01-2014

La UdL produeix carn de porc amb menys greixos saturats

Investigadors de la Unitat de Millora Genètica del Porcí de la Universitat de Lleida (UdL) ha aconseguit produir carn amb menys greixos saturats i una major proporció de mono-insaturats. La carn té, a més, millors propietats organolèptiques i és més saludable. Els investigadors de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària (ETSEA) han identificat una variant més activa del gen Estearoil-CoA desaturasa (SCD), responsable de la biosíntesi de l’àcid oleic (mono-insaturat) a partir de l’àcid esteàric (saturat). El greix intramuscular dels animals també millora els seus nivells d’àcid palmitoleic.

La utilització d’aquesta variant en els programes de millora genètica comercials està en procés de protecció. De moment, els resultats s’han publicat a la revista internacional  d’accés obert Plos One.

La Unitat de Millora Genètica del Porcí de l’ETSEA porta 12 anys treballant en la millora de la carn de porcs de la raça Duroc, que es caracteritza per tenir un alt grau d’infiltració de greixos a la seva carn i, per això, és molt apreciada en la producció de curats de qualitat. L’efecte d’aquesta variant genètica s’ha constatat en porcs de totes les generacions controlades de de 2001 i criats en granges diferents i sotmesos a diferents dietes

21-01-2014

Inauguració del nou edifici ICN2 a Bellaterra

L’ Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2) ha inaugurat el passat dilluns dia 20 de Gener el nou edifici de la seva seu al campus de Bellaterra de la Universitat Autònoma de Barcelona. L’ICN2 és una fundació privada amb l’objectiu d’arribar a ser un centre de reconeixement internacional de recerca en nanociència i nanotecnologia. El patronat està format pel Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), la Generalitat de Catalunya i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). L’ICN2 forma part de CERCA, la xarxa de Centres de Recerca posada en marxa per la Generalitat de Catalunya com a pilar fonamental de l’estratègia a llarg termini per a fomentar el desenvolupament d’una economia basada en el coneixement.

L’acte d’inauguració ha comptat amb la presència del conseller d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya i president del Patronat de l’ICN2, Andreu Mas-Colell, la secretària d’Estat d’Investigación, Desarrollo e Innovación, Carmen Vela, el president del CSIC, Emilio Lora-Tamayo, el rector de la UAB, Ferran Sancho, el secretari d’Universitats i Recerca de la Generalitat, Antoni Castellà, el director general de Recerca de la Generalitat, Josep M. Martorell, el coordinador institucional del CSIC a Catalunya, Luís Calvo, i el director de l’ICN2, Pablo Ordejón, entre d’altres personalitats vinculades a la comunitat científica.

Les activitats de recerca de l’Institut es dirigeixen a comprendre els fenòmens físics fonamentals associats a les variables d’estat de la matèria i investigar noves propietats que s’obtenen a partir de la creació de nanoestructures a mida. Els investigadors del centre treballen també en nous mètodes de fabricació a nanoescala i en la caracterització i manipulació de nanoestructures, així com en el desenvolupament de nanodispositius i nanosensors per a la seva aplicació en camps diversos com la salut, l’alimentació, el medi ambient, l’energia i l’electrònica.

news_196

19-01-2014

Àngel Raya, el nou cap del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona

Tal com us explicàvem en un article anterior, el Dr. Juan Carlos Izpisúa ha deixat la direcció del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona (CMRB), i el nou director serà el Dr. Àngel Raya, un antic post-doc del mateix Izpisúa. Donat la importància que té el CMRB en el panorama actual de la recerca a Catalunya, l’aposta per una determinada persona al capdavant d’aquest centre no és una tasca fàcil. Us farem cinc cèntims del Dr. Raya, una persona de gran vàlua científica però no tan mediàtica com l’anterior director, si bé el que el Centre necessita ara com ara és un bon investigador i millor gestor.

El Dr. Àngel Raya Chamorro es fill d’Argamasilla de Calatrava (Puertollano, Ciudad Real). Es va graduar (1990) i va realitzar la seva tesi doctoral (1995) a la Universitat de València. Seguidament va gaudir d’una beca postdoctoral a l’Institut de Investigacions Citològiques de València (Centre de Recerca Príncipe Felipe), i a l’any 2000 va iniciar una estada postdoctoral al laboratori d’expressió gènica del Salk Institut de La Jolla, Califòrnia, sota la supervisió del Dr. Izpisúa, amb qui ha compartit gran part de la seva recerca des d’aleshores. Al 2006 s’incorporà com a professor ICREA al CMRB, liderant des del 2008 el grup CIBER- Bioenginyeria, Biomaterials i Nanomedicina. Ja en l’any 2009 s’integrà en l’Institut de Bioengineyeria de Catalunya (IBEC), on fins ara ha assumit la direcció del grup de “Control of stem cell potency”.

Actualment és Investigador Principal de tres línies de recerca: la regeneració cardíaca en el peix zebra, la pluripotencialitat de les cèl·lules mare/troncals, i la diferenciació de de les cèl·lules del miocardi. El seu treball té com a objectiu comprendre el teixit, els mecanismes cel·lulars i moleculars que determinen la resposta regenerativa en certes espècies de vertebrats, així com els mecanismes genètics i epigenètics que controlen la reprogramació cel·lular, proporcionant d’aquesta manera un vincle entre l’estudi tradicional de la regeneració epimòrfica i les estratègies de pluripotencialitat induïda de la medicina regenerativa. La seva recerca va doncs encaminada a les aplicaciones biomèdiques de las cèl·lules  pluripotents induïdes (iPS). En aquest sentit gaudeix actualment de fons obtinguts de la John Hopkins, la Fundació Vasca d’Innovació i Investigacions Sanitàries, el Ministeri d’Economia i Competitivitat, i l’Institut de Salut Carles III, a fi de prosseguir la seva recerca amb aplicació específica en la neurofibromatosis, la malaltia d’Alzheimer, les cardiomiopaties i l’hemofília.

Tot això acompanyat, com no podia ser d’altra manera, de nombroses publicacions de prestigi a Stem Cells, EMBO, Nature, Nature Genetics, Nature protocols, Nature Biotechnology , etc.

Ens omple d’orgull disposar d’una figura tan emblemàtica al front d’una de les nostres millors institucions de recerca, i li agraïm el compromís amb la responsabilitat que això suposa. Desitgem que en els temps que ens esperen sàpiga mantenir el CMRB en el lloc que li pertany i ens ajudi, com fins ara, a fer visible arreu del món la recerca a Catalunya.

17-01-2014

Izpisúa: les dues cares de la moneda

El passat 15 de gener ens vam despertar amb la notícia que el Dr. Juan Carlos Izpisúa havia deixat la direcció del centre de Medicina Regenerativa de Barcelona (CMRB), segons les informacions inicials per falta de suport financer dels governs català i espanyol. Aquesta notícia, que en un primer moment a molts de nosaltres ens va semblar negativa per a la recerca catalana, amb el pas de les hores es va anar matisant en afegir-s’hi certes consideracions sobre la gestió del Dr. Izpisúa al front del CMRB.

D’entrada, sembla ser que la decisió va ser presa conjuntament pel patronat del centre i el propi Dr. Izpisúa, i no resulta tan estrany que aquest patronat hagi decidit fer canvis en la gestió i direcció del centre. No sembla que darrera aquesta decisió hi pesin raons pressupostàries. Així, segons La Vanguardia, el director general de Planificació i Recerca en Salut del Departament de Salut, Carles Constante, ha comentat que els recursos econòmics s’han mantingut al mateix nivell, i que el que pretén Salut amb aquest canvi és dur el centre a un concepte més translacional, apropant més la recerca a la clínica, al malalt. També hi pot haver pesat el fet que, segons informació disponible al Servei d’Informació Comunitari sobre Investigació i Desenvolupament de la UE (CORDIS), el centre gairebé no havia aconseguit projectes europeus, i la proporció de captació competitiva del centre era molt menor que en altres centres CERCA.

Per altra banda, segons El País, els departaments d’Economia de la Generalitat i del govern central van coincidir ahir en assenyalar l’escassa dedicació i presència del Dr. Izpisúa al CMRB, ja que principalment esmerçava el seu temps a l’Institut Salk de Califòrnia. A més, segons fonts properes al CMRB citades pel Dr. Enric Canela en el seu blog, la gestió d’Izpisúa era “anòmala” i caracteritzada per un “fort personalisme”. Citant El País, el CMRB s’havia convertit en la “república independent d’Izpisúa”. En aquest aspecte, aquesta tarda sentia a RAC1 que el Dr. Izpisúa no havia sabut crear xarxa amb altres centres ubicats en el mateix edifici del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, i no hauria acceptat compartir infraestructures que podien ser d’ús comú. També resulta sorprenent el tema de la propietat intel·lectual de la recerca realitzada: sembla ser que el Dr. Izpisúa constava com investigador principal i té la intenció d’endur-se 18 dels 21 projectes d’investigació del CMRB, fet que serà “examinat amb lupa” per les administracions responsables del centre, segons indica El País.

Tenim doncs, per una banda, un científic excel·lent, que firma 49 publicacions al llarg de l’any 2013 amb filiació del CMRB, entre elles la que va ocupar la premsa i vam comentar en el nostre blog sobre els anomenats mini-ronyons. Però, si mirem l’altra cara de la moneda, ens trobem amb un no tan bon gestor, amb una actitud que potser no és la ideal per dirigir un centre d’aquestes característiques. Potser ens haurem de preguntar si els fitxatges de científics de molt de prestigi, però que mantenen una vinculació tan forta amb centres no catalans és la millor política per als nostres centres. Tot així, la situació no sembla comparable amb la d’altres investigadors establerts en altres països que col·laboren amb centres de recerca catalans o espanyols, com Joan Massagué, Valentí Fuster o Ignacio Cirac.  En qualsevol cas, el CMRB requereix un compromís del director del 100%, “amb els dos peus clavats al centre”, segons declaracions del Conseller Mas-Colell a El País. I aquesta condició sembla ser que la compleix qui serà el nou director, el Dr. Ángel Raya, un antic post-doc del propi Izpisúa. Li desitgem sort en la recerca i encert en la gestió.