19-02-2014

Eduard Batlle rep el Premi Pezcoller de l’Associació Europea per a la Recerca del Càncer (EACR)

El doctor Eduard Batlle Gómez, Professor  ICREA i director del Programa d’Oncologia de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB) de Barcelona i del laboratori de Càncer Colorectal d’aquest centre, ha estat guardonat amb un dels premis que atorga l’Associació Europea per a la Recerca del Càncer (EACR), associació que al 2011 ja va premiar la trajectòria de Manel Esteller.

L’EACR va anunciar el passat divendres que el guanyador de la present edició del premi Pezcoller Foundation – EACR Cancer Researcher  és el Dr. Batlle. Aquest premi s’atorga cada dos anys a un investigador d’excel·lència amb un màxim de 15 anys de feina postdoctoral, i honora l’excel·lència acadèmica i els millors avenços en recerca del càncer.

Eduard Batlle (Barcelona, 1970), es va doctorar en biologia per la Universitat de Barcelona. Va treballar durant quatre anys al Netherlands Institute for Developmental Biology, d’Utrecht (Holanda), amb un dels investigadors més il·lustres en el camp de les cèl·lules mare, Hans Clevers.

Ha publicat a les revistes biomèdiques més prestigioses entre les quals destaquen dues portades a les revistes Cell i Cancer Cell i diversos articles a Nature. La seva recerca ha estat reconeguda amb diversos premis i ajuts com el Premi Debiopharm Life Science (2006), ERC Starting Grant (2007), Premi Banc de Sabadell a la Investigació Biomèdica (2010), Premi d’Investigació del Càncer Josef Steiner (2013) i ERC Advanced Grant (2013) i el 28 de gener d’enguany va rebre el III Premi Nacional a Recerca en Càncer ” Doctors Diz Pintado “.

La seva recerca en els darrers deu anys s’ha centrat en els mecanismes que regeixen la progressió del càncer colorectal, i la connexió entre les cèl·lules mare intestinals i aquest càncer.

La capa interior del tub intestinal, l’epiteli intestinal, es troba en un procés constant de renovació. Centenars de milions de cèl·lules intestinals diferenciades són reemplaçades per noves cèl·lules cada dia durant la vida d’un organisme adult. Aquest enorme poder regenerador resideix en darrera instància en una petita població de cèl·lules mare intestinals. Es creu que les alteracions en el funcionament de les cèl·lules mare intestinals representen la fisiopatologia de diversos trastorns intestinals. El grup de l’Eduard Batlle estudia la connexió entre la biologia de les cèl·lules mare intestinals i el càncer de còlon. Per primera vegada han aïllat les cèl·lules mare de l’epiteli del còlon humà, així com les cèl·lules mare tumorals del càncer de còlon. Analitzen les característiques d’aquests dos tipus cel·lulars amb l’objectiu de dissenyar noves eines terapèutiques i de diagnòstic per al tractament d’aquest tipus de càncer.

La nostra més efusiva felicitació pel premi rebut a una gran trajectòria

15-02-2014

La independència, el finançament de la recerca i el país que volem

Fa uns mesos ja vam comentar en aquest mateix blog la presentació de l’anomenat “Llibre Blanc” escocès, que inclou tot un seguit de preguntes i respostes sobre diversos aspectes que poden generar interrogants o preocupació en relació a la independència, entre ells la recerca i la sanitat. En aquest sentit, recentment s’ha publicat a Lancet un article amb el títol “Salut a l’agenda del referèndum d’independència escocès”. Tot i que l’article fa referència principalment a la situació concreta d’Escòcia i el Regne Unit en relació al sistema sanitari públic,  se’n poden extreure algunes  idees bàsiques que es poden aplicar també al nostre cas.

Per exemple, a l’article es comenta que el govern escocès vol seguir mantenint el sistema de finançament de la recerca del regne Unit, contribuint directament al pressupost del Research Council. En el Llibre Blanc s’afirma que, de fet,  Escòcia ja contribueix al finançament dels consells d’Investigació a través dels impostos, i que el que canviaria seria que després de la independència, Escòcia hi podria contribuir directament mitjançant pressupost del Govern d’Escòcia. Quina és la situació de Catalunya? Entre els anys 2008 i 2011 hem rebut, aproximadament uns 700 milions d’euros anuals dels fons i projectes del Plan Nacional en R+D+I, el que correspon a un 20% sobre el total d’Espanya. Què passarà quan siguem independents? No podrem accedir al Plan Nacional? És possible, ja que l’actitud del govern espanyol no s’assembla gaire a la del govern anglès. Tot i així, cal tenir en compte que, els fons que captem del Plan Nacional ja els hem pagat en forma de contribució als ingressos de l’administració central. De fet, segons càlculs del Departament d’Economia i Coneixement  de la Generalitat, Catalunya aporta el 19,4% del total dels ingressos de l’administració central, però només rep el 14,2% de la despesa total de l’estat. Per tant, com diu en Josep Maria Martorell a l’entrevista que recentment li vam fer, “el que atraiem a través del Plan Nacional és segur molt menys del que els nostres ciutadans paguen.  Doncs no ens ha de preocupar molt no poder anar al Plan Nacional si comptem amb els nostres propis recursos…Amb els recursos addicionals que aconseguim farem una política pròpia de projectes”. I afegeix un punt interessant: “M’agradaria pensar que el govern que hi haurà s’atrevirà a pactar amb els estats veïns polítiques comunes de projectes”.  Entre aquests veïns s’hi trobarà l’estat espanyol. Ens hi atrevirem? I ells?

Un altre aspecte que podríem destacar de la publicació de Lancet és el fet que el debat nacionalista no és només sobre la identitat nacional, sinó que està esdevenint un debat sobre el tipus de societat on la gent vol viure. I, en aquest sentit, l’Assemblea Nacional Catalana està posant fil a l’agulla amb el projecte “El país que volem”.  L’objectiu del projecte és crear un procés participatiu i plural en què la ciutadania plantegi els principals reptes i les diverses propostes sobre les estructures socials, polítiques, econòmiques, culturals i ambientals per viure en un país millor. Pretén ser un espai de resposta a les preguntes sobre el procés d’independència i les seves conseqüències. Es tracta d’un  exercici de construcció de sobirania ciutadana que ha de comptar amb el màxim de sectors del país, quan més plurals i transversals millor. Com sabeu, un dels eixos és el de “Recerca, coneixement i infraestructures”, i en ell hi participa la nostra sectorial. Us anirem informant de com evoluciona el projecte i sobre com podeu col·laborar-hi.

13-02-2014

Els primers robots catalans

reem-c_sm

Per commemorar les festes de Santa Eulàlia, el museu de la Fundació La Caixa obre a tot el públic els seus tallers de robòtica on es pot veure una novetat de “Pal Robotics”. Aquesta és una empresa barcelonesa dedicada al disseny de prototips de robots humanoides. Va ser creada al 2004 per dos enginyers italians i dos enginyers catalans, Joan Oliver, enginyer industrial per la UPC, especialitzat en robòtica, i Oriol Torres enginyer electrònic també per la mateixa universitat politècnica. La idea inicial va ser del també enginyer Davide Faconti (que va deixar el grup al desembre de 2010) aconseguint l’esponsorització de PAL Technology, grup dels Emirats Àrabs Units. Actualment l’empresa, de 800 metres quadrats al districte 22@, està formada per unes 35 persones de 10 nacionalitats diferents, majoritàriament enginyers en els camps de la mecànica, l’electrònica i el programari.

Tot i que fa ja temps que aquesta empresa catalana fa recerca i desenvolupament de diversos tipus de robots, ha estat notícia darrerament per la presentació “en societat” que ha fet del seu darrer producte, el robot REEM-C (Reem es un nom típic àrab de dona). Més que finalitats comercials a gran escala, REEM-C està pensat per constituir una plataforma avançada per a la recerca en robòtica. Tot i amb això la planta d’Abu Dhabi pensa fabricar-ne uns 20 al mes. Allà mateix, ja n’han encarregat 20 per fer servir de hostesses de fira.

Si feu una ullada a la seva pàgina d’internet podeu veure com és aquest robot i com es mou. Es tracta d’un robot en forma humana, per tant bípede, de 1,65 metres d’altura, 80 quilos de pes. Les característiques tècniques d’aquest robot  com sensors de reconeixement de l’entorn en què es troba, de les persones que l’envolten i dels objectes al seu abast, mans amb dits prensors que li permeten transportar objectes (fins a 10kg), i automatisme, el fan idoni  no només per millorar el treball diari dels usuaris sinó que també li permeten realitzar activitats educatives i d’entreteniment. Parla 30 idiomes, entre ells el català, te veu de dona i està programat per ser amable i de moviments molt suaus. Té dos tipus de comportament, el  més proper i personal i el d’àmbit públic on es col·loca a una distància còmoda del seu interlocutor. El seus ulls de vidre fan veure que busca el contacte visual amb la persona que es dirigeix a ell.

Per tot això REEM-C ha revolucionat el camp de la robòtica i tot gràcies a aquests enginyers catalans. De nou volem fer palès que el nostre país es capdavanter en molts camps diferents de la recerca, i aquest n’és un. Felicitats a tots. Constatar també la bona formació que les nostres universitats donen als seus alumnes, i especialment assenyalar l’esperit d’emprenedoria que la UPC sap transmetre.

La Universitat de Barcelona participa en un projecte per desenvolupar nous antibiòtics

El tractament de malalties causades pels bacteris gramnegatius resistents és difícil perquè sovint presenten multiresistències als antibiòtics existents.  En resposta a aquest problema, l’anomenada Iniciativa de Medicaments Innovadors, la plataforma publicoprivada més gran d’Europa en l’àmbit del desenvolupament de medicaments,  ha posat en marxa el projecte ENABLE (European Gram Negative Antibacterial Engine ). En el programa es treballa amb set línies de compostos desenvolupades a tot Europa. Una de les línies seleccionades és la del professor Francesc Rabanal, del Departament de Química Orgànica de la Facultat de Química de la Universitat de Barcelona. Segons explica el professor Rabanal, «ENABLE és un projecte molt competitiu en què s’han seleccionat els laboratoris amb els millors candidats antibiòtics de tot Europa i en què cada línia d’antibiòtics serà avaluada cada tres mesos». La recerca de la Universitat de Barcelona  entra en un primer moment en els dos primers anys, durant els quals, detalla l’expert, «es farà la síntesi química i l’estudi del mecanisme d’acció de la línia de compostos amb un pressupost màxim de 751.000 euros». «Al cap dels dos anys ―continua―, si hem aportat compostos nous, continuarem competint».

El projecte ENABLE és un bon exemple de col·laboració entre el sector públic i el privat, ja que hi participen més de 30  universitats i empreses europees, liderades per la multinacional GlaxoSmithKline i la Universitat d’Uppsala (Suècia). Amb aquest i altres projectes es pretén mobilitzar l’experiència de les universitats i de la indústria a Europa per fer front als reptes globals i posar Europa a l’avantguarda de la recerca en els desafiaments en el camp de la salut.

08-02-2014

Un ampli estudi evolutiu sobre esponges aporta noves dades sobre l’evolució animal

La major part de gens implicats en processos complexos també estan presents en les esponges, segons revela un estudi publicat a la revista Molecular Biology and Evolution que té com a primera autora Ana Riesgo, investigadora Juan de la Cierva del Departament de Biologia Animal i l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la UB (IRBio). L’article també està signat per experts de la Universitat d’Alberta (Canadà) i la Universitat de Harvard (Estats Units).

Les esponges o porífers, de les quals es coneixen al voltant de 8.000 espècies, es consideren el fílum més basal dels metazous. Estan distribuïdes en latituds de tot el planeta, des dels esculls tropicals fins als pols, i constitueixen un model d’estudi excel·lent sobre l’evolució en metazous.

 

El transcriptoma: estudiar l’expressió dels gens

El nou treball representa l’estudi de seqüenciació de gens més ampli que s’hagi fet fins ara en vuit espècies d’esponges que cobreixen les quatre classes de porífers reconegudes actualment. En concret, es tracta de l’Aphrocallistes vastus (classe de les hexactinèl·lides), la Chondrilla nucula, la Ircinia fasciculata, la Petrosia ficiformis, la Spongilla lacustres i la Pseudospongosorites suberitoides (demosponges), la Sycon coactum (calcàries) i la Corticium candelabrum (homosclerofòrides), que són representatives de diversos hàbitats marins i també d’aigua dolça.

En la recerca, l’equip ha analitzat el transcriptoma d’aquestes espècies, és a dir, el conjunt de l’RNA missatger que reflecteix els perfils d’expressió dels gens presents en el genoma. Tal com explica Ana Riesgo, «fins ara, només es coneixia el genoma i el transcriptoma de l’Amphimedon queenslandica i l’Oscarella carmela». En l’estudi, afegeix, «s’han seqüenciat els genomes de vuit espècies i s’han analitzat de manera comparativa els gens més significatius en processos de senyalització, conducció neuronal, desenvolupament epitelial, immunitat i reproducció, que són les funcions bàsiques relacionades amb la condició de la multicel·lularitat».

 

Més complexitat del que s’esperava

L’estudi identifica una sèrie de gens —prèviament associats amb estructures complexes dels animals superiors— que es creien absents en les esponges. Per exemple, el gen DMRT1, implicat en els processos de determinació sexual en metazous més evolucionats (rèptils, aus, mamífers, etc.), apareix també en el gènere Corticium.

Sempre s’ha considerat que les esponges homosclerofòrides són molt més semblants a la resta de metazous que a les mateixes esponges. Tal com apunta Ana Riesgo, «tenen característiques morfològiques més complexes que altres esponges i, en el cas de la Corticium, el procés de la gametogènesi és com el d’un cnidari». Així mateix, la presència del gen DMRT1, també present en cnidaris, confirma, segons l’experta, «aquesta visió sobre la gran heterogeneïtat que existeix entre esponges malgrat la seva simplicitat morfològica».

Un altre resultat sorprenent és la detecció de gens de receptors de glutamat (iGluRs) —implicats en la conducció de les respostes fisiològiques ràpides— en les esponges Corticium, Sycon i Ircinia. Encara que sempre s’ha considerat que les esponges són tan simples que només responen a estímuls amb canvis mínims, l’estudi ha detectat gens que estan vinculats amb la conducció neuronal en organismes més complexos: «Tot això ens indica que les esponges podrien tenir respostes a canvis ambientals o estímuls físics més elaborades del que es pensava fins ara», detalla Ana Riesgo, que també participa en el projecte Actiquim d’ecologia química a l’Antàrtida.

 

Gens amb noves funcions al llarg de l’evolució

Gairebé tots els gens que s’han trobat en les esponges estudiades tenen una funció més complexa en la resta de metazous. No obstant això, en l’escala evolutiva el que importa no és tant la presència del gen, sinó la combinació o la regulació d’aquests gens. En les esponges, els gens semblen estar involucrats en estructures molt més bàsiques. Ana Riesgo indica: «Encara ignorem la funció de molts dels gens que hem trobat, però és possible que tinguin una funció que desconeixem en les esponges i després s’adaptin a una altra funció en altres organismes». Determinar la funció dels gens en les esponges serà, en conseqüència, un dels reptes científics més immediats dins d’aquesta línia de recerca.

L’article publicat a Molecular Biology and Evolution dibuixa un escenari més ampli per plantejar noves hipòtesis sobre les relacions filogenètiques entre els porífers, la determinació de la funció de gens en les esponges i l’evolució primerenca de la complexitat molecular en els metazous.

Un català al capdavant de la secció teòrica d’òptica quàntica de l’Institut Max Planck

Joan Ignasi Cirac és un físic català que ha arribat molt alt en el camp de la recerca en teòrica quàntica. Nascut a Manresa, es llicencià en física teòrica. L’any 1991, després de llegir la seva tesi doctoral es traslladà als Estats Units per treballar com a investigador post-doctoral amb Peter Zoller al Joint Institute for Laboratory Astrophysics de la Universitat de Colorado i el 1996  va aconseguí la càtedra d’astrofísica al Institut für Theoretische Physik d’Innsbruck.

Des de 2001 és director de la Divisió de Teoria de l’Institut Max Planck d’Òptica Quàntica de Garching a Alemanya. L’Institut Max Planck aglutina més de vuitanta instituts i centres de recerca, agrupats en tretze seus repartides per Europa, Estats Units i Àsia.

Cirac ha estat treballant fent recerca a dotze universitats d’arreu del nom i també en l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT). El 2013 va rebre el premi Wolf de física, junt  amb Zoller, per les seves innovadores aportacions teòriques als camps del processament d’informació quàntica, de l’òptica quàntica i de la física dels gasos quàntics. El premis Wolf és el premi de més prestigi en el camp de la física i l’antesala del premi Nobel, per la qual cosa el seu nom sona amb força com a mereixedor d’aquest guardó.

Es considera el pioner en la teoria quàntica de la informació (computació quàntica).  Segons les seves teories, la computació quàntica revolucionarà la societat de la informació i farà possible una comunicació molt més eficient i segura. El seu treball “Quantum Computations with Cold Trapped Ions”, al costat de Zoller, és considerat com el primer article que mostra com construir un ordinador quàntic  i la seva recerca sobre les xarxes òptiques va impulsar el camp de la simulació quàntica. Recentment ha realitzat importants aportacions al desenvolupament de la teoria quàntica de molts cossos, com la introducció dels “projected entangled -pair states” per descriure sistemes en equilibri.

Al mateix dia que anava a RAC1 a explicar la base dels ordinadors quàntics i feia una conferència a la Universitat de Vic, el Dr. Cirac ha assistit a la renovació de la càtedra  Ignacio Cirac, Fundació Catalunya – La Pedrera de l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO), amb l’objectiu de promoure la captació de talent internacional en l’àmbit de la recerca en teoria quàntica de la informació.

Felicitem a tots els integrants de l’ICFO per aquesta bona notícia i és un plaer per tots constatar la bona salut de que gaudeix aquesta recerca al nostre país.

04-02-2014

Segona part de l’entrevista al Dr. Josep Maria Martorell, Director General de Recerca de la Generalitat de Catalunya

Josep Maria Martorell

El Dr. Josep Maria Martorell, Director General de Recerca de la Generalitat de Catalunya, ens va rebre al seu despatx per respondre tot un seguit de qüestions relacionades amb la recerca a Catalunya i com es pot veure afectada pel procés cap a la independència. L’entrevista va ser tan llarga i profitosa que us l’oferim en tres parts: On som avui, La transició cap a la Independència i La recerca a la Catalunya independent. Aquí podeu llegir la segona.

PART II: La transició cap a la independència

“El gran guany de ser un estat no són tant els diners com el ser capaç de definir el teu model”

Llegir més…

31-01-2014

Homes i gossos en temps prehistòrics

La biologia evolutiva és una disciplina que estudia els mecanismes i processos que donen lloc a la biodiversitat, basant-se per exemple en les diferències genètiques que hi ha antre espècies (divergència) o dins una mateixa espècie ( variacions, polimorfismes). Recentment, Investigadors de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-Universitat Pompeu Fabra) han col·laborat en dos interessants estudis que ens expliquen històries d’homes i gossos en la prehistòria.

El primer d’aquests estudis, dirigit per Carles Lalueza-Fox i publicat a Nature,  ens presenta un estudi genòmic de les restes d’un individu que va viure a Lleó fa 7000 anys. Un dels resultats més interessants és que l’individu tenia la pell fosca, molt més que els europeus actuals, però els ulls blaus, indicatius d’un fenotip clarament nord-europeu. Sempre s’havia pensat que el color blanc de la pell dels europeus es relacionava amb la latitud i la menor insolació dels territoris europeus en comparació amb Àfrica. En canvi, l’homínid analitzat en aquest estudi tenia la pell molt fosca, malgrat els seus avantpassats feia milers d’anys que vivien a Europa. Els resultats presentats en aquest estudi suggereixen que el canvi en la pigmentació de la pell potser no va estar relacionat amb la latitud, sinó amb canvis en la dieta. Així, amb l’entrada al neolític els individus van passar a menjar menys carn i per tant va disminuir la quantitat de vitamina D que ingerien amb la dieta. En aquesta transició, el fet de tenir una pell clara resulta un avantatge perquè permet sintetitzar més vitamina D a la pell per influència de la llum solar.

El segon article que avui comentem fa referència a la relació dels homes amb els gossos com a animals domèstics. En l’estudi hi van participar grups de recerca de Estats Units, Xina i diferents països europeus, entre ells els investigadors de l’Institut de Biologia Evolutiva Belén Lorente-Galdós, Óscar Ramírez y Tomás Marquès-Bonet. En aquest treball es va analitzar el genoma de llops d’Israel, Croàcia y Xina, tres presumptes localitzacions de domesticació de gossos, i el genoma de dues races de gos, la raça basenji, procedent d’África central, i la Dingo, d’origen australià. L’estudi indica que gossos i llops van divergir a través d’un procés dinàmic que va implicar grans reduccions en la mida de la població en ambdues espècies. Així, en els gossos, la domesticació es relaciona amb una reducció de la població molt més intensa del que es pensava, de més de 16 vegades. Per altra banda, l’estudi suggereix que la domesticació dels gossos va començar en una franja de temps situada entre fa 11.000 i 16.000 anys, abans de l’inici de l’agricultura. Per tant, els primers gossos van sorgir al costat dels homes caçadors, no pas dels agricultors.

30-01-2014

Materials magnètics amb bona memòria

Investigadors de l’Institut de Ciència de Materials de Barcelona (ICMAB-CSIC), en col·laboració amb laboratoris dels Estats Units i de la República Txeca, han demostrat que és possible utilitzar els materials anomenats antiferromagnètics, per emmagatzemar informació. Actualment, la informació en la majoria d’ordinadors, càmeres fotogràfiques, targetes de crèdit o targetes de transport, entre d’altres, es guarda en forma de “zeros” i “uns” definits per l’orientació del moment magnètic. Si apropem un imant a una targeta de memòria, s’alterarà el moment magnètic i es perdrà la informació emmagatzemada. Com que al nostre voltant hi ha molts camps magnètics, el risc pot ser elevat en alguns llocs.

En canvi, els materials antiferromagnètics estan constituïts per moltes petites “brúixoles” (moments magnètics) que apunten alternativament en direccions oposades, dirigits segons direccions ben precises en el material i que no poden ser pertorbades per imants convencionals. Així, aquests materials no s’alteren per camps magnètics externs i podrien constituir memòries molt robustes. El problema és que com que no es poden modificar fàcilment amb camps magnètics, tampoc no s’hi pot escriure informació.

El descobriment de l’equip del doctor Josep Fontcuberta i els seus col·legues consisteix a usar uns materials que, amb un lleuger canvi de temperatura fàcilment assolible i controlable, passen de ser antiferromagnètics a ferromagnètics. Així, la informació s’escriu en la fase ferromagnètica i, després, els materials es refreden i passen a la fase antiferromagnètica, en què l’orientació dels moments magnètics i, per tant, la informació, queda fixada.

28-01-2014

Investigadors catalans de l’IDIBELL tipifiquen per primera vegada una lesió en el cervell dels malalts d’Alzheimer que pot ajudar a trobar un tractament

Grups de recerca de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) han demostrat per primera vegada l’existència d’una alteració epigenètica en l’estructura cerebral més afectada en la malaltia d’Alzheimer, l’hipocamp, la qual cosa afegeix elements causals a aquesta patologia i permet buscar nous camins terapèutics.

En l’estudi, que ha estat publicat en la prestigiosa revista “Hippocampus”, han col·laborat el Director del Programa d’Epigenètica i Biologia del Càncer, Manel Esteller, i el Director de l’Institut de Neuropatologia, Isidre Ferrer.

Patològicament, la malaltia d’Alzheimer es caracteritza per l’acumulació de dipòsits de proteïnes en el cervell dels pacients. Aquests dipòsits estan formats per plaques de la proteïna beta-amiloide i per proteïna tau, que en fosforilar-se es deposita en forma de cabdells. Es creu que l’origen d’aquestes lesions patològiques podrien estar en alguna disfunció de l’expressió genètica. Fins ara s’han descrit molt poques mutacions genètiques associades a la malaltia, i en cap cas una que fos comú a tots els malalts i que permetés així actuar terapèuticament.

L’equip de Manel Esteller va estudiar 30.000 interruptors moleculars (encenen o apaguen l’expressió de certs gens) en l’hipocamp de malalts d’Alzheimer. En aquesta etapa primerenca de l’estudi ja es va observar que el promotor del gen DUSP22 es metila (s’apaga el gen) a mesura que avança la malaltia. Però segons Esteller, “el més important  va ser descobrir que aquest gen, regula la proteïna tau”. En concret és un gen que codifica per una fosfatasa dual que alhora inhibeix la PKA, regulant així la fosforilació de la proteïna tau. Per tant, potser part de l’acumulació de cabdells d’aquesta proteïna que es produeix al cervell dels malalts  podria ser deguda a la inactivació epigenètica del DUSP22”

La descoberta de Ferrer i Esteller es molt important per seguir buscant nous tractaments. En l’actualitat no existeix cap farmacoteràpia eficaç per aquesta afecció neurodegenerativa, els fàrmacs existents tan sols alenteixen el progrés de la malaltia. S’obre ara el camí per trobar maneres de neutralitzar aquests interruptors moleculars epigenètics.

L’Institut de Recerca Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) és una fundació de recerca constituïda el juny de 2004, arran del canvi de denominació de l’anterior Fundació August Pi i Sunyer creada el 1988. L’IDIBELL té convenis de col·laboració científica amb la Universitat de Barcelona, el Parc Científic de Barcelona, l’Hospital Universitari de Bellvitge i l’Institut Català d’Oncologia, entre d’altres.