16-07-2014

Pius Font Quer (1888-1964): cinquantenari de la mort d’un promotor d’estructures científiques d’estat.

logo_fontiquer_basic

Enguany té lloc la commemoració dels cinquanta anys de la mort de Pius Font i Quer, eminent botànic i president de l’Institut d’Estudis Catalans, amb un seguit d’actes que duraran tot l’any 2014. Més que recordar nostàlgicament un predecessor de prestigi en la ciència catalana (que ho és), ara és temps de comprovar com els esforços i el treball incansable de Font Quer en uns temps difícils i mancats de recursos van posar la llavor per crear una base d’infraestructures científiques que han permès el desenvolupament de la botànica catalana durant aquests cinquanta anys.  Podem ben afirmar que la seva visió de futur del país el va conduir a la creació d’autèntiques estructures d’estat.

De la seva faceta d’impulsor i creador d’infraestructura científica, cal destacar la reunió dels herbaris dispersos en una col·lecció organitzada a l’Institut Botànic de Barcelona (creat a partir de la Secció de Ciències del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, on va ingressar l’any 1917, i en fou director l’any 1930), en l’actualitat un centre mixt CSIC-Ajuntament de Barcelona. Igualment, promogué la creació del Jardí Botànic de Barcelona als sots de la muntanya de Montjuïc, col·laborà amb Karl Faust en la creació del jardí Botànic Marimurtra, a Blanes i impulsà, des de diversos fòrums, la construcció d’un jardí botànic alpí al Pirineu. La reunió de la documentació, les biblioteques existents i els llibres que adquiria, les fitxes corològiques, etc., organitzades sota un anomenat “Seminari de Botànica” van permetre la reunió de documentació en un banc de dades “avant la lettre”, que seria l’eina essencial per impulsar els projectes de recerca i de síntesi sobre la flora catalana, ibèrica i mediterrània occidental que també impulsà. La seva visió integradora i d’aprofitament de sinergies, el va dur també a ingressar al cos de farmàcia militar, on podia aprofitar els diversos destins que demanava (Menorca, Burgos, el Rif al Marroc, etc.) com a bases d’operacions i logística per a les campanyes botàniques.

Des de l’àmbit docent, fou professor de Botànica a la Facultat de Farmàcia i de l’Escola d’Agricultura en diversos moments (entre les dècades dels anys 10 i 30 del segle passat), on introduí mètodes d’ensenyament actiu, amb un fort component pràctic i de camp, i on, en pocs anys, formà estudiants avantatjats que després serien deixebles i primeres figures de la botànica mundial (com ara els farmacèutics Creu Casas, en el camp de la briologia o Josep Cuatrecasas, en la taxonomia i flora neotròpica).

D’altra banda, és remarcable l’esforç d’internacionalització de la botànica catalana, molt més difícil en aquells temps.  Així, introduí joves assistents  estrangers a la Facultat de Farmàcia (que van acabar essent especialistes de gran prestigi internacional com ara Rolf Singer  o Werner Rothmaler), convidà experts per promoure les disciplines poc desenvolupades (com ara els fongs, amb el mateix Singer o el francès René Maire, o bé les aleshores  noves tècniques de la fitosociologia vegetal, amb el suís Josias Braun Blanquet, a partir dels anys 40). No dubtà a impulsar decididament la recerca florística del Nord d’Àfrica.

Això no li féu oblidar la fidelitat al país des dels màxims nivells de rigor científic. President de la Institució Catalana d’Història Natural i de l’Institut d’Estudis Catalans en els anys difícils de la dictadura, col·laborà amb Pompeu Fabra en la preparació del diccionari de la llengua catalana, promogué la conservació d’espais naturals (per exemple del Massís del Montseny, avui parc natural i reserva de la biosfera) i estigué al capdavant del document d’intel·lectuals catalans de rebuig al bombardeig aeri de Barcelona, durant la guerra civil.

Precisament, el compromís cívic i nacional i la pertinença a l’exèrcit republicà li van costar, acabada la guerra, un duríssim judici, la presó al castell de Montjuïc i la separació de tots els càrrecs públics a perpetuïtat, entre d’altres, a la universitat. No obstant això, en l’activitat privada va mantenir les tasques de divulgació, traducció de llibres de text,  a Editorial Labor, on va publicar “El Dioscórides renovado”, llibre de referència per a generacions de farmacèutics o el “Diccionario de Botánica” i va seguir promovent la ciència catalana des de la clandestinitat i promocionant joves investigadors,  com Ramon Margalef,  després un dels millors ecòlegs de talla mundial.

Totes aquestes instal·lacions, col·leccions, projectes, infraestructures, etc. creades o impulsades per Font Quer són una mostra del lideratge d’un científic que demostrà que si bé la ciència no té pàtria, els científics sí que en tenen i que la feina intensa, ben organitzada i d’àmplies mires pot construir autentiques estructures d’estat amb relativament pocs mitjans si s’agrupen sinergies i dedicacions amb generositat i excel·lència. Tot un exemple per als nostres dies.

Cèsar Blanché (Universitat de Barcelona)

Enllaços

Escriu el teu comentari