15-02-2014

La independència, el finançament de la recerca i el país que volem

Fa uns mesos ja vam comentar en aquest mateix blog la presentació de l’anomenat “Llibre Blanc” escocès, que inclou tot un seguit de preguntes i respostes sobre diversos aspectes que poden generar interrogants o preocupació en relació a la independència, entre ells la recerca i la sanitat. En aquest sentit, recentment s’ha publicat a Lancet un article amb el títol “Salut a l’agenda del referèndum d’independència escocès”. Tot i que l’article fa referència principalment a la situació concreta d’Escòcia i el Regne Unit en relació al sistema sanitari públic,  se’n poden extreure algunes  idees bàsiques que es poden aplicar també al nostre cas.

Per exemple, a l’article es comenta que el govern escocès vol seguir mantenint el sistema de finançament de la recerca del regne Unit, contribuint directament al pressupost del Research Council. En el Llibre Blanc s’afirma que, de fet,  Escòcia ja contribueix al finançament dels consells d’Investigació a través dels impostos, i que el que canviaria seria que després de la independència, Escòcia hi podria contribuir directament mitjançant pressupost del Govern d’Escòcia. Quina és la situació de Catalunya? Entre els anys 2008 i 2011 hem rebut, aproximadament uns 700 milions d’euros anuals dels fons i projectes del Plan Nacional en R+D+I, el que correspon a un 20% sobre el total d’Espanya. Què passarà quan siguem independents? No podrem accedir al Plan Nacional? És possible, ja que l’actitud del govern espanyol no s’assembla gaire a la del govern anglès. Tot i així, cal tenir en compte que, els fons que captem del Plan Nacional ja els hem pagat en forma de contribució als ingressos de l’administració central. De fet, segons càlculs del Departament d’Economia i Coneixement  de la Generalitat, Catalunya aporta el 19,4% del total dels ingressos de l’administració central, però només rep el 14,2% de la despesa total de l’estat. Per tant, com diu en Josep Maria Martorell a l’entrevista que recentment li vam fer, “el que atraiem a través del Plan Nacional és segur molt menys del que els nostres ciutadans paguen.  Doncs no ens ha de preocupar molt no poder anar al Plan Nacional si comptem amb els nostres propis recursos…Amb els recursos addicionals que aconseguim farem una política pròpia de projectes”. I afegeix un punt interessant: “M’agradaria pensar que el govern que hi haurà s’atrevirà a pactar amb els estats veïns polítiques comunes de projectes”.  Entre aquests veïns s’hi trobarà l’estat espanyol. Ens hi atrevirem? I ells?

Un altre aspecte que podríem destacar de la publicació de Lancet és el fet que el debat nacionalista no és només sobre la identitat nacional, sinó que està esdevenint un debat sobre el tipus de societat on la gent vol viure. I, en aquest sentit, l’Assemblea Nacional Catalana està posant fil a l’agulla amb el projecte “El país que volem”.  L’objectiu del projecte és crear un procés participatiu i plural en què la ciutadania plantegi els principals reptes i les diverses propostes sobre les estructures socials, polítiques, econòmiques, culturals i ambientals per viure en un país millor. Pretén ser un espai de resposta a les preguntes sobre el procés d’independència i les seves conseqüències. Es tracta d’un  exercici de construcció de sobirania ciutadana que ha de comptar amb el màxim de sectors del país, quan més plurals i transversals millor. Com sabeu, un dels eixos és el de “Recerca, coneixement i infraestructures”, i en ell hi participa la nostra sectorial. Us anirem informant de com evoluciona el projecte i sobre com podeu col·laborar-hi.

Marta Alegret (Universitat de Barcelona)

Enllaços

Escriu el teu comentari