15-02-2014

La independència, el finançament de la recerca i el país que volem

Fa uns mesos ja vam comentar en aquest mateix blog la presentació de l’anomenat “Llibre Blanc” escocès, que inclou tot un seguit de preguntes i respostes sobre diversos aspectes que poden generar interrogants o preocupació en relació a la independència, entre ells la recerca i la sanitat. En aquest sentit, recentment s’ha publicat a Lancet un article amb el títol “Salut a l’agenda del referèndum d’independència escocès”. Tot i que l’article fa referència principalment a la situació concreta d’Escòcia i el Regne Unit en relació al sistema sanitari públic,  se’n poden extreure algunes  idees bàsiques que es poden aplicar també al nostre cas.

Per exemple, a l’article es comenta que el govern escocès vol seguir mantenint el sistema de finançament de la recerca del regne Unit, contribuint directament al pressupost del Research Council. En el Llibre Blanc s’afirma que, de fet,  Escòcia ja contribueix al finançament dels consells d’Investigació a través dels impostos, i que el que canviaria seria que després de la independència, Escòcia hi podria contribuir directament mitjançant pressupost del Govern d’Escòcia. Quina és la situació de Catalunya? Entre els anys 2008 i 2011 hem rebut, aproximadament uns 700 milions d’euros anuals dels fons i projectes del Plan Nacional en R+D+I, el que correspon a un 20% sobre el total d’Espanya. Què passarà quan siguem independents? No podrem accedir al Plan Nacional? És possible, ja que l’actitud del govern espanyol no s’assembla gaire a la del govern anglès. Tot i així, cal tenir en compte que, els fons que captem del Plan Nacional ja els hem pagat en forma de contribució als ingressos de l’administració central. De fet, segons càlculs del Departament d’Economia i Coneixement  de la Generalitat, Catalunya aporta el 19,4% del total dels ingressos de l’administració central, però només rep el 14,2% de la despesa total de l’estat. Per tant, com diu en Josep Maria Martorell a l’entrevista que recentment li vam fer, “el que atraiem a través del Plan Nacional és segur molt menys del que els nostres ciutadans paguen.  Doncs no ens ha de preocupar molt no poder anar al Plan Nacional si comptem amb els nostres propis recursos…Amb els recursos addicionals que aconseguim farem una política pròpia de projectes”. I afegeix un punt interessant: “M’agradaria pensar que el govern que hi haurà s’atrevirà a pactar amb els estats veïns polítiques comunes de projectes”.  Entre aquests veïns s’hi trobarà l’estat espanyol. Ens hi atrevirem? I ells?

Un altre aspecte que podríem destacar de la publicació de Lancet és el fet que el debat nacionalista no és només sobre la identitat nacional, sinó que està esdevenint un debat sobre el tipus de societat on la gent vol viure. I, en aquest sentit, l’Assemblea Nacional Catalana està posant fil a l’agulla amb el projecte “El país que volem”.  L’objectiu del projecte és crear un procés participatiu i plural en què la ciutadania plantegi els principals reptes i les diverses propostes sobre les estructures socials, polítiques, econòmiques, culturals i ambientals per viure en un país millor. Pretén ser un espai de resposta a les preguntes sobre el procés d’independència i les seves conseqüències. Es tracta d’un  exercici de construcció de sobirania ciutadana que ha de comptar amb el màxim de sectors del país, quan més plurals i transversals millor. Com sabeu, un dels eixos és el de “Recerca, coneixement i infraestructures”, i en ell hi participa la nostra sectorial. Us anirem informant de com evoluciona el projecte i sobre com podeu col·laborar-hi.

17-01-2014

Izpisúa: les dues cares de la moneda

El passat 15 de gener ens vam despertar amb la notícia que el Dr. Juan Carlos Izpisúa havia deixat la direcció del centre de Medicina Regenerativa de Barcelona (CMRB), segons les informacions inicials per falta de suport financer dels governs català i espanyol. Aquesta notícia, que en un primer moment a molts de nosaltres ens va semblar negativa per a la recerca catalana, amb el pas de les hores es va anar matisant en afegir-s’hi certes consideracions sobre la gestió del Dr. Izpisúa al front del CMRB.

D’entrada, sembla ser que la decisió va ser presa conjuntament pel patronat del centre i el propi Dr. Izpisúa, i no resulta tan estrany que aquest patronat hagi decidit fer canvis en la gestió i direcció del centre. No sembla que darrera aquesta decisió hi pesin raons pressupostàries. Així, segons La Vanguardia, el director general de Planificació i Recerca en Salut del Departament de Salut, Carles Constante, ha comentat que els recursos econòmics s’han mantingut al mateix nivell, i que el que pretén Salut amb aquest canvi és dur el centre a un concepte més translacional, apropant més la recerca a la clínica, al malalt. També hi pot haver pesat el fet que, segons informació disponible al Servei d’Informació Comunitari sobre Investigació i Desenvolupament de la UE (CORDIS), el centre gairebé no havia aconseguit projectes europeus, i la proporció de captació competitiva del centre era molt menor que en altres centres CERCA.

Per altra banda, segons El País, els departaments d’Economia de la Generalitat i del govern central van coincidir ahir en assenyalar l’escassa dedicació i presència del Dr. Izpisúa al CMRB, ja que principalment esmerçava el seu temps a l’Institut Salk de Califòrnia. A més, segons fonts properes al CMRB citades pel Dr. Enric Canela en el seu blog, la gestió d’Izpisúa era “anòmala” i caracteritzada per un “fort personalisme”. Citant El País, el CMRB s’havia convertit en la “república independent d’Izpisúa”. En aquest aspecte, aquesta tarda sentia a RAC1 que el Dr. Izpisúa no havia sabut crear xarxa amb altres centres ubicats en el mateix edifici del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, i no hauria acceptat compartir infraestructures que podien ser d’ús comú. També resulta sorprenent el tema de la propietat intel·lectual de la recerca realitzada: sembla ser que el Dr. Izpisúa constava com investigador principal i té la intenció d’endur-se 18 dels 21 projectes d’investigació del CMRB, fet que serà “examinat amb lupa” per les administracions responsables del centre, segons indica El País.

Tenim doncs, per una banda, un científic excel·lent, que firma 49 publicacions al llarg de l’any 2013 amb filiació del CMRB, entre elles la que va ocupar la premsa i vam comentar en el nostre blog sobre els anomenats mini-ronyons. Però, si mirem l’altra cara de la moneda, ens trobem amb un no tan bon gestor, amb una actitud que potser no és la ideal per dirigir un centre d’aquestes característiques. Potser ens haurem de preguntar si els fitxatges de científics de molt de prestigi, però que mantenen una vinculació tan forta amb centres no catalans és la millor política per als nostres centres. Tot així, la situació no sembla comparable amb la d’altres investigadors establerts en altres països que col·laboren amb centres de recerca catalans o espanyols, com Joan Massagué, Valentí Fuster o Ignacio Cirac.  En qualsevol cas, el CMRB requereix un compromís del director del 100%, “amb els dos peus clavats al centre”, segons declaracions del Conseller Mas-Colell a El País. I aquesta condició sembla ser que la compleix qui serà el nou director, el Dr. Ángel Raya, un antic post-doc del propi Izpisúa. Li desitgem sort en la recerca i encert en la gestió.

31-12-2013

Barcelona la sisena millor ciutat europea per cursar estudis superiors i la divuitena mundial

D’acord amb l’International Journal of Scientometrics, Infometrics i bibliometrics, el nombre global d’universitats del món són al voltant de 17.036. D’aquestes Catalunya té un total de dotze universitats, amb aproximadament uns 235.000 estudiants. Vuit d’aquestes universitats estan ubicades a Barcelona:

• Universitat de Barcelona (UB)

• Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

• Universitat Politècnica de Catalunya (UPC)

• Universitat Pompeu Fabra (UPF)

• Universitat Ramon Llull (URL)

• Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

• Universitat Internacional de Catalunya (UIC)

• Universitat Abat Oliba (UAO-CEU)

I quatre a altres demarcacions catalanes

• Universitat de Vic (UVIC)

• Universitat de Lleida (UdL)

• Universitat de Girona (UdG)

• Universitat Rovira i Virgili (URV)

D’aquestes, tres, la UPF, la UAB i la UB, es troben entre les 250 primeres posicions (164, 226 i 227 respectivament) del rànquing d’universitats del món, elaborat pel Times Higher Education (THE). Acollen respectivament un total de 7.000, 28.300 i 90.600 estudiants).

El THE és un rànquing de quatre-centes universitats mundials en base al seu rendiment en ensenyament, recerca, transferència de coneixement i projecció internacional. Segons aquest rànquing, el THE ha elaborat un llistat de les 18 que podríem considerar millors ciutats per a seguir uns estudis superiors, tenint en compte que posseeixen diverses universitats ben posicionades en aquest rànquing.

A més de Barcelona, en divuitena posició global (sisena europea), les altres ciutats considerades són:

Londres. Com a ciutat té nou universitats dins d’aquest rànquing mundial, quatre de les quals estan entre les primeres 40 (Imperial College of London, University College of London, London School of Economics and Political Science, King’s College of London).

Viena hi té tres universitats, de les quals una, la Universitat de Viena, es troba al lloc 170.

Milà amb tres institucions universitàries en el top 300, entre les quals la Universitat de Milà-Bicocca, es troba en el tram 226-250.

Estocolm acull tres universitats entre les 200 més importants, amb el Karolinska Institute entre les primeres 50 del rànquing.

París té sis centres dins d’aquest rànquing, la Universitat Pierre i Marie Curie, l’Escola Politècnica i l’Escola Normal Superior es troben dins dels 100 primers llocs

A fora d’Europa destaquen: Istanbul, Filadèlfia, Washington DC, Chicago, Nova York, Boston (Universitat de Harvard i l’Institut de Tecnologia de Massachusetts en segon i cinquè lloc, respectivament), Sydney, Melbourne, Pequín, Tòquio, Seül, i Hong Kong

A més, segons un estudi fet l’any passat per ESADE, Barcelona és la 5a ciutat del món i la 2a d’Europa en atracció de talent internacional per estudiar un MBA (Master in Business Administration), la qual cosa fa que com a ciutat ingressi uns 60 milions d’euros anuals pel fet d’acollir prop de mil participants d’aquests màsters

Ara be aquestes dades contrasten amb la preferència dels estudiants Erasmus. Segons dades de la comissió europea, de les vint universitats europees que més Erasmus acullen n’hi ha dues del País Valencià i dues de Catalunya: la Universitat de València en cinquena posició, la Universitat Politècnica de València en sisena posició, la Universitat de Barcelona en setzena posició i la Politècnica de Catalunya en dissetena posició. Val a dir que mentre la UAB i la UB estan ben posicionades en el rànquing THE, les dues universitats valencianes ocupen els darreres llocs (397 i 398 respectivament).

kepp calm yes yes

15-12-2013

S’aprova la pregunta del “SiSi” un segle després que s’aprovés l’etabliment de la Mancomunitat

La setmana passada va fer 100 anys que el govern d’Eduardo Dato permeté, la mancomunació de les diputacions provincials espanyoles per atendre necessitats administratives compartides. Aquesta possibilitat, que sols va ser aprofitada per les províncies catalanes -Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona-, va permetre el ressorgiment de l’entitat política de Catalunya dins l’Estat espanyol. La Mancomunitat, fundada el 6 d’abril de 1914, responia així a una llarga demanda històrica dels catalans, d’igual manera que la “consulta el SiSi” respon als desitjos de molts milers de catalans, emmudits durant una colla d’anys.

La Mancomunitat, tot i que havia de tenir funcions tan sols administratives va adquirir una gran importància política. La consulta, tot i que només ens demana un si o un no, te una transcendència històrica i política inigualable. Aquella representava el primer reconeixement per part de l’estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des del 1714. Aquesta ens obre una finestra al reconeixement internacional com a poble sobirà.

En fundar-se la Mancomunitat, el primer president va ser Prat de la Riba (1914-1917), seguit per Puig i Cadafalch (1917-1923), tots dos militants de la Lliga Regionalista. L’any 1924, Primo de Rivera imposà Alfons Sala al capdavant d’aquesta institució, però fou el mateix Primo de Rivera que el 20 de març de 1925 la dissol definitivament.

Al llarg d’aquesta dècada la Mancomunitat va assentar les bases de la Catalunya moderna, va construir infraestructures de comunicació (extensió de la xarxa telefònica), va fer polítiques innovadores d’assistència social (la Casa de la Maternitat), va endegar una reforma educativa i una gran obra cartogràfica i cultural de la que a dia d’avui en gaudim encara.

Amb l’objectiu de normalitzar la llengua catalana, l’Institut d’Estudis Catalans, que s’havia creat el 1907 amb caire històric-arqueològic, va iniciar una important tasca d’unificació ortogràfica, a càrrec del filòleg Pompeu Fabra, que acabaria l’any 1932 amb l’edició del Diccionari General (1932). Tanmateix va ampliar l’Institut amb la secció de ciències, on al costat de la Institució Catalana d’Història natural, es va fundar la Societat Catalana de Filosofia (1923), la Societat de Biologia (1912) i el Servei Tècnic de Paludisme i d’Estudis Sanitaris (1915).
Un dels punts forts de la Mancomunitat va ser la seva política educativa. En l’ensenyament superior fundà la Institució Escolar d’Estudis Superiors (per a l’ajut dels estudis universitaris), el Laboratori de Psicologia Experimental i el Seminari-Laboratori de Pedagogia, i inaugurà a l’abril de 1921 el Seminari-Laboratori de Fisiologia, instal•lat a la Facultat de Medicina.

En el marc d’uns Cursos Monogràfics d’Alts Estudis i Intercanvi que organitzava la Mancomunitat a fi d’impulsar i modernitzar la renovació científica al nostre país, l’enginyer, físic i matemàtic Esteve Terradas va convidar al Premi Nobel, Albert Einstein, a un d’aquests cursos. Eisntein va visitar Barcelona del 22 al 28 de febrer de 1923. La visita d’Albert Einstein a Barcelona obria l’esperança de la creació d’una comunitat científica moderna a Catalunya.

Al 2014 farà doncs 100 anys de la creació d’una de les Institucions més importants que hi ha hagut a Catalunya, però tot i tenint el nostre reconeixement, volem que el 2014 passi a l’Història per quelcom de més.

03-12-2013

Acord entre Catalunya i Israel per “aprendre a transferir”

A mitjans d’aquest mes de novembre el President de la Generalitat, Artur Mas, ha viatjat a Israel per a signar un programa de cooperació Israel-Catalunya en els àmbits científic, tecnològic i econòmic.

A què es deu aquest interès dels nostres dirigents per l’estat hebreu?

De fa temps hi ha una idea que poc a poc s’està convertint en convenciment a mesura que l’analitzem; Catalunya és molt poc eficaç en transferència de coneixement. El volum de producció científica a Catalunya (per milió d’habitants) es troba al mateix nivell que Dinamarca  i per sobre de Finlàndia i Noruega. Per contra, tenim una taxa d’atur del 22.8% i estem lluny de les 25 regions europees altament innovadores (Xavier Castillo, cercle per al coneixement, març 2012). Aquesta debilitat, denominador comú de Catalunya i Espanya, es també palesa en tota la UE, però de forma menys marcada.

Aquesta desavinença entre la producció científica i innovació ve a dir-nos que el coneixement generat en les Universitats i Centres de Recerca s’aprofita molt poc per part de les empreses i, per tant, contribueix poc al PIB.

S’apunten diverses raons per explicar aquesta divergència: A) en el sector públic la col·laboració amb l’empresa s’ha sustentat de sempre en el voluntarisme del investigadors; B) en les promocions laborals, fins a fa poc, no es valoraven els contractes d’R+D amb empreses o la generació de patents; C) tenim un teixit empresarial impulsat majoritàriament per sectors en que el coneixement té poc valor afegit (immobiliari, serveis); i  D) el desacord entre les línies de recerca dels grups d’excel·lència i el tipus de empresa en el territori que podria aprofitar el coneixement engendrat. A més, X. Castillo assenyala que la gran majoria d’empreses/spin-off creades darrerament generen molt pocs ingressos o estan inactives, per manca de socis industrials amb experiència empresarial.

Reorientar això és un repte de país que hem de plantejar-nos ja, però més si volem emprendre el camí de la independència amb èxit. Per tot això cal un pacte d’estat en quant a recerca, fer política en la línia adequada i, a més  a més, aprendre a transferir. Suposem que és això una de les coses que ha anat a fer el Sr. Mas a Israel.

Catalunya i Israel, països de població i PIB per càpita molt semblants, són escenaris molt anàlegs en quant a recerca. Hi ha una sorprenent similitud en publicacions científiques i atracció de fons competitius del 7è programa marc de la UE. Però hi ha una dada que ens diferencia notablement, el seu sistema de transferència és altament eficaç i vehiculat per empreses publico-privades (a través de les Universitats), les quals s’encarreguen de donar valor al coneixement que generen els seus investigadors. Israel ha sabut convertir l’actiu de la seva bona recerca en activador de la seva economia.  Amb aquest fonament, la taxa d’atur a Israel és del 6%, i el creixement econòmic és del 2.9%, on una quarta part del seu PIB es deu a empreses de nova creació sorgides, en gran part, del món científic i tecnològic.

La Generalitat ha pensat que les seves experiències poden inspirar les nostres  estratègies. En aquest escenari ambdós països han signat, a rel del viatge, un programa de col·laboració científica en el que cada país, a parts iguals, aporta un milió d’euros en els propers tres anys, per invertir en formació i intercanvi de personal investigador. Alhora s’esperonarà el desenvolupament d’iniciatives conjuntes (Horitzó 2020) i els convenis per compartir infraestructures.

Què podem oferir des de Catalunya que interessi a Israel en aquest aspecte? Quatre actius molt nostres, l’accés al sincrotró Alba i col·laboració amb centres de recerca en fotònica (ICFO), genòmica (CRG) i bioenginyeria (IBEC). Per la seva banda, l’estat hebreu incorpora a aquest acord les seves quatre grans universitats: La Universitat Hebrea de Jerusalem, l’Institut de Tecnologia d’Israel, l’Institut Weizmann de Ciències i la Universitat de Tel-Aviv.

A tot això val a dir que un sector empresarial de pes en aquesta eficient plataforma de transferència israeliana és el sector armamentista. A la Catalunya independent no volem que sigui així, per tant, haurem de fer un model molt nostre, basat en les empreses actuals i en les que hauran d’aparèixer si desitgem anar cap endavant. Això acompanyat d’un canvi de governança a les Universitats que ens fem nostre, que sàpiga vèncer els recels de molts, però alhora amb tota la cura possible per no mercantilitzar incontroladament aquesta institució.

En poc temps publicarem en aquest blog les entrevistes que vam fer a Josep Martorell (Director General de Recerca-Generalitat de Catalunya) i a Jordi Camí (impulsor del CRG, del CMRB i Director General del PRBB),  i podreu saber què en pensen de tot això. Però ara vosaltres podeu dir la vostra en aquesta plataforma i us encoratgem a fer-ho, perquè la Catalunya Independent la farem entre tots.

27-11-2013

Com es finançarà la recerca en una Escòcia independent ?

Ahir es va fer públic el “Llibre Blanc de la independència d’Escòcia”, que plasma el full de ruta del govern d’Escòcia en cas de guanyar el referèndum d’independència.  Consta de 5 parts, una de les quals conté 650 preguntes i respostes sobre la independència. Us transcrivim algunes d’aquestes qüestions, relacionades amb el finançament de la recerca si Escòcia esdevé un país independent (preguntes 247 a 249).  Com en molts altres aspectes, com ara la moneda o fins i tot la monarquia, l’actual govern escocès es mostra molt partidari de compartir estructures i sistemes de finançament amb el Regne Unit. Possiblement hi trobarem diferències respecte la situació que es viuria a Catalunya en relació a Espanya, en el moment de la nostra independència. Tot i així, és clar que en el món de la recerca coneixem molt bé els avantatges de la col·laboració més enllà de les fronteres i és lògic pensar en els beneficis de compartir determinades infraestructures. Potser aquestes preguntes i respostes es poden convertir en un punt de partida per a la reflexió, us convidem a donar la vostra opinió.

Una Escòcia independent crearà els seus propis consells de recerca?

Hi ha diverses opcions per al finançament de la recerca en una Escòcia independent, que inclouen l’establiment d’un Consell d’Investigació d’Escòcia per a l’assignació dels fons d’investigació o com un mecanisme per dirigir el finançament cap als consells de recerca pan- britànics existents . Reconeixem els beneficis – per a la comunitat acadèmica , les organitzacions benèfiques i de negocis al Regne Unit – de mantenir l’estabilitat en el finançament de la recerca a llarg termini, així com en els sistemes que donen suport a les iniciatives de gran escala i als investigadors que treballen junts més enllà de les fronteres. Amb la independència , tractarem de mantenir un espai de recerca comú amb la resta del Regne Unit, incloent els consells de recerca compartits existents .

 

Per què els consells de recerca del Regne Unit seguiran finançant la recerca en una Escòcia independent ?

Escòcia ja contribueix al finançament dels Consells de Recerca del Regne Unit a través de la base tributària i aquest Govern té la intenció de seguir contribuint-hi com un país independent. L’excel·lència de la recerca les universitats escoceses es reflecteix en el seu èxit en guanyar els fons de subvenció del Consell d’Investigació del Regne Unit en convocatòries competitives.

La resta del Regne Unit es beneficia de la investigació d’alta qualitat que es realitza a Escòcia, i els nostres centres d’excel·lència i les infraestructures compartides són utilitzades per investigadors de tot el Regne Unit, incloent cinc centres d’investigació del Consell d’Investigació Mèdica , cinc instal·lacions d’isòtops, les instal·lacions del All-Waters Combined Current and Wave Test Facility, i l’Institut Roslin.

L’èxit de la recerca depèn de la col·laboració a través de fronteres , ja sigui disciplinària , institucional o nacional. La cooperació en la investigació contribueix directament a la competitivitat de les economies d’Escòcia i el Regne Unit a través de la creació i l’intercanvi  de coneixementi la col·laboració directa amb les empreses , així donant suport a la vida intel·lectual i a les aspiracions acadèmiques d’institucions i investigadors.

És d’interès, tant pels interessos d’Escòcia com pels del Regne Unit, reduir al mínim els possibles obstacles a la col·laboració en recerca i mantenir un espai comú d’investigació.

 

Com es finançaran els consells de recerca?

Escòcia ja contribueix al finançament dels consells d’Investigació a través dels impostos.  Després de la independència, Escòcia hi contribuiria directament mitjançant pressupost del Govern d’Escòcia, el que ens donaria un paper més clar en l’establiment dels objectius estratègics d’aquestes institucions. Amb la independència, tenim la intenció de negociar amb Westminster una fórmula de finançament just per a la contribució d’Escòcia sobre la base del percentatge de població, però tenint en compte que la quantitat de fons per a investigació rebuts per les institucions escoceses per part dels consells d’Investigació pot reflectir nivells més alts o més baixos de finançament .

30-10-2013

Transferència de coneixement: de la recerca bàsica als sectors productius

Recentment s’ha donat a conèixer que l’Hospital del Mar ha venut a la multinacional suïssa Biocartis els drets d’un test genètic que permetrà seleccionar  el tractament més adequat pels  tumors colorectals. El test es basa en les investigacions realitzades pel grup de recerca liderat per la Dra. Clara Montagut, publicades a Nature Medicine l’any 2012. En aquest treball es descrivia una mutació en el gen que codifica pel receptor del factor de creixement epidèrmic. La presència d’aquesta mutació feia que els tumors de còlon fossin resistents al tractament amb un fàrmac (cetuximab) i en canvi responguessin bé a un altre fàrmac molt semblant, anomenat panitumumab. L’objectiu del test que desenvoluparà l’empresa Biocartis, basada en els resultats d’aquesta recerca, és identificar la presència o absència d’aquesta mutació en els tumors de còlon de pacients, per tal de saber a priori si respondran o no al cetuximab, i en aquest cas si poden beneficiar-se del tractament amb panitumumab. Aquest cas constitueix un clar exemple de com els resultats de la investigació bàsica acaben suposant en un benefici per la societat, en aquest cas millorant i personalitzant el tractament del càncer de còlon d’acord amb les característiques de cada pacient. Sovint es té la percepció que la recerca bàsica genera resultats que tenen poca o gens aplicació pràctica. I això molts cops és i ha de ser així, perquè la recerca bàsica ha de buscar el coneixement com a objectiu propi, i no es pot regir únicament per paràmetres mercantils. Però és justament d’aquest coneixement derivat de la recerca fonamental d’on poden sorgir les idees més innovadores i aplicables. En el cas de la recerca biomèdica, per exemple, el coneixement dels mecanismes moleculars que donen lloc a l’aparició de les malalties és el que fa possible trobar noves i més eficients maneres d’enfocar el seu tractament.

Els investigadors que treballen a Catalunya publiquen a nivells comparables a països europeus de mida semblant i que són capdavanters en recerca, com Holanda o Dinamarca. En canvi, la transferència és una de les febleses del nostre sistema, i quan ens comparem amb aquests països quant a patents per milió d’habitants o quant a la relació publicacions/patents, els nostres resultats són bastant inferiors. Per tant, no es pot oblidar la recerca bàsica sinó al contrari, cal fomentar-la i donar-li continuïtat i estabilitat, però alhora un dels nostres objectius prioritaris ha de ser reforçar la transferència de coneixement.

Elaboració: P.J. Cardona, a partir de dades de l'Observatori de la Recerca (IEC)

Elaboració: P.J. Cardona, a partir de dades de l’Observatori de la Recerca (IEC)

Elaboració: P.J Cardona a partir de dades de l'Observatori de la Recerca (IEC)

Elaboració: P.J Cardona a partir de dades de l’Observatori de la Recerca (IEC)

27-10-2013

Posicionament de Catalunya en els rànquings de recerca

La Fundació Catalana per a la Recerca i la innovació, a la seva web, ofereix dos enllaços a uns indicadors elaborats pel “Research group of Biomètrics” i la institució CERCA.

En un d’ells “Bibliometric analysis of the publications in the journals Nature and Science between 1998 and 2012”  (R.I. Méndez-Vásquez, E. Suñén-Piyol, L. Rovira, 2 Octubre 2013) s’ha dut a terme un estudi sobre les publicacions a Nature i Science (segons la web  of Science of Thomson-Reuters), en dos períodes de deu i cinc anys, 1998-2009 i 2005-2009 respectivament. S’han considerat únicament els articles originals, revisions i “proceedings”.

Els autors han utilitzat les categories indexades en JCR i han destacat separadament les dades de Catalunya. Això els hi ha permès posicionar la recerca de Catalunya en el rànking internacional, segons: documents publicats, documents/milió d’habitants i RCA (Relative Citation Average: relació entre la mitja de citacions per document d’aquell país i el valor mig global de citacions per document).  Tanmateix han analitzat separadament aquests mateixos indicadors en les diferents CC.AA. de l’estat.

Així, si visiteu la web:

http://bac.fundaciorecerca.cat/nature_science/reports?journal=SCIENCE podreu comprovar la bona situació de Catalunya. Si considerem l’indicador documents/població, Catalunya ocupa la posició 12 de 135 i Espanya (inclosa Catalunya) no apareix fins la posició 26. Amb molta diferència la nostra petita nació encapçala el rànquing de les CC.AA. de l’Estat Espanyol i, tot i la crisis amb les seves conseqüents retallades, l’evolució de les citacions al nostre país segueix creixent.

També és interessant veure l’ampli perfil de la nostra recerca segons les categories JCR i comparar-la amb les de les altres CC.AA. Això ens ha de donar idea de la pluralitat de centres de recerca i dels diferents àmbits científics on els nostres investigadors centren la seva tasca. A Catalunya les publicacions en aquestes dues revistes  abasta 17 àmbits científics diferents que van des de “Biologia Molecular & Genètica ” (en el que més, 76 publicacions) fins a Física (19) Ecologia (4) i Economia (1).

G_CATALUNYA

La Comunitat Autònoma de Madrid, on els documents publicats en aquestes revistes han davallat clarament en els darrers dos anys, el comportament és també molt ampli (17 àmbits), que encapçala igualment el camp de “Biologia Molecular & Genètica” (32 publicacions) i finalitza “Matemàtiques”.

G_Madrid

En el País Basc i Andalusia la tendència segueix una evolució positiva. En les dues, les publicacions en aquestes revistes de primer nivell s’estenen a 11 àmbits científics. Com a curiositat, el major nombre de publicacions  a Eukadi s’acumulen en el camp de la Física (6) i en Andalusia en la Ciència de l’Espai (19).

G_PaisBasc

G_Andalusia

En canvi en altres CC.AA. s’aprecia una productivitat notablement inferior, com podria ser Castella-La Manxa, on hi hagut un estancament notori en els darrers temps. En aquesta Comunitat s’han publicat un total de 4 articles en aquests darrers 5 anys, 2 en Ciències de l’Espai, una en Neurociència & Comportament i una altra en Biologia Molecular & Genètica.

G_Castella-LaManxa

Els autors ofereixen a més, com a curiositat, una gràfica de la tendència en els darrers 5 anys de les publicacions on s’ha establert una col·laboració de l’autor d’una determinada Comunitat Autònoma amb un altre d’un país diferent. Aquí clarament,  seguint la tendència sempre universalista de l’esperit català, Catalunya encapçala aquest indicador.

G_CAT_out_SpainG_CAT_out_EEUU