02-04-2014

Un país viable i de qualitat?

Al Sr. Rajoy li agrada explicar que els països han de ser grans per a ser viables. Li agrada també alertar dels perills de ser petit. Durant la seva recent visita a Washington, per exemple, va declarar que la independència “es mala, sobre todo para el pequeño“. Cal, doncs,  preguntar-nos, són els països petits menys viables que els grans?  La independència de Catalunya és un repte o una oportunitat?

Al món hi ha 193 països membres  de l’ONU. D’aquests, 97 tenen una població  superior, i 96 tenen una població inferior als 7,57 milions de Catalunya.  A la Unió Europea hi ha 28 països. D’aquests, 15 tenen una població superior, i 13 inferior a la Catalana. Per tant, si Catalunya fos un estat independent no seria pas un país esquifit, com alguns pensen; seria, més aviat, un país mitjà. Ara bé, cal ser gran  per a  poder tenir una economia capaç de competir a nivell mundial i poder garantir el benestar dels seus ciutadans?. Les dades ho desmenteixen. Prenguem, per exemple, el cas espanyol. En funció de la seva població, Espanya és el 27è país més gran del mon. Com n’és, de competitiva, l’economia espanyola comparada amb la d’altres països? Segons el darrer informe del World Economic Forum, Espanya ocupa la posició 34 entre les més competitives del món. Si mirem quins són els països que tenen economies més competitives que l’espanyola, veiem que el 80% tenen poblacions inferiors a l’espanyola i, el que és ben significatiu, d’aquests, més de la meitat (el 57%), tenen poblacions inferiors a la de Catalunya. A més, els tres països més competitius del món –Suïssa, Singapur, i Finlàndia– tenen nivells de població molt similars o inferiors a la catalana.

Si en comptes de comparar països mirant el seu nivell de desenvolupament econòmic –la seva competitivitat– ho fem mirant el seu nivell de desenvolupament humà, observem resultats similars. Segons l’Índex de Desenvolupament Humà que publiquen les Nacions Unides, Espanya ocupa la posició numero 23 quan es compara amb la resta de països. Ara bé,  dels 22 països que tenen un índex superior, el 80% tenen poblacions inferiors a l’espanyola; i entre aquests, més de la meitat (el 52%) tenen una població inferior a la catalana. És significatiu que, també aquí, el país que apareix amb l‘índex de desenvolupament humà més alt del món –Noruega– tingui una població inferior a la catalana.

En resum, sembla que la mida –gran o petita– d’un país no té massa a veure amb la seva viabilitat econòmica ni el seu nivell de desenvolupament. Què fa, doncs, que un país tingui alts nivells de competitivitat i de desenvolupament humà? La característica comuna dels països que puntuen bé en aquests àmbits és la qualitat de les seves institucions de govern.  

Què vol dir això? Entre altres coses, vol dir tenir institucions de govern que siguin competents a l’hora de produir serveis i respondre a les demandes socials; que siguin transparents en les seves actuacions  i en l’ús dels diners públics; que siguin predictibles perquè respectin les lleis;  i que siguin, i se sentin, responsables (el que en anglès en diuen ser “accountable”) davant dels ciutadans. És a dir, tenir institucions de govern que puguin ser respectades i vistes com a legítimes per part dels ciutadans. Arribar a tenir institucions de govern que reuneixin totes aquestes característiques no és fàcil. Requereix temps i voluntat política de construir-les. Però arribar a assolir-les és la gran oportunitat ­i hauria de ser el gran nord– que orienti el procés sobiranista català.

Un dels grans reptes –i  grans oportunitats– d’una Catalunya independent és, per tant, de poder trencar amb dues característiques de les institucions públiques espanyoles: la corrupció i la manca d’independència del poder judicial.

La prevalença de la corrupció a l’Estat Espanyol, i els seus devastadors efectes sobre l’economia i la confiança dels ciutadans en les institucions són ben sabuts. No cal, doncs, insistir-hi. Potser és menys sabut que, quan es compara amb altres països, Espanya té un dels poders judicials menys independents –més sotmesos al poder polític– del món. Un dels indicadors d’independència judicial més ben valorats a nivell mundial  és el que també publica el World Economic Forum. Segons  aquest índex, el sistema judicial espanyol se situa per sota –és menys independent– que el de països com ara l’Aràbia Saudita, el Pakistan, o Rwanda. Està empatat de punts amb l’Iran dels aiatol·làs.  A més a més, en comptes de millorar, la situació empitjora: l’any passat, Espanya ocupava la posició 60 en el rànquing, i aquest any ha baixat fins a la 72.

Amb aquest panorama resulta palès que tenir un govern propi, més proper, i amb tots els poders d’un Estat,  és una condició necessària per  poder avançar en el camí de dotar-nos d’institucions de qualitat. Per fer-ho, però, ens cal també reconèixer que en els darrers anys de construcció d’autogovern hem comès errors importants; que en algunes àrees – com és ara la corrupció – no podem seguir el camí de permissivitat emprès; ens cal reflexionar sobre el que hem fet malament, rebobinar, ser implacables amb els culpables, i tornar a començar quan calgui.

Xavier Comas i Angelet (ex-Chief, Institutional Capacity of the State Division, Inter-American Development Bank (Washington DC))

Escriu el teu comentari