24-01-2014

Entrevista al Dr. Josep Maria Martorell, Director General de Recerca de la Generalitat de Catalunya

Dr. Josep Maria Martorell

El Dr. Josep Maria Martorell, Director General de Recerca de la Generalitat de Catalunya, ens va rebre al seu despatx per respondre tot un seguit de qüestions relacionades amb la recerca a Catalunya i com es pot veure afectada pel procés cap a la independència. L’entrevista va ser tan llarga i profitosa que us l’oferim en tres parts: On som avui, La transició cap a la Independència i La recerca a la Catalunya independent. Aquí podeu llegir la primera.

PART I: On som avui

“Ens trobem amb un sistema amb capacitat de gestionar molts més projectes dels que tenim”

Com s’organitza la recerca catalana?
S’organitza, com a qualsevol lloc del món, al voltant del sistema universitari, que en termes absoluts significa aproximadament el 70% de la producció científica del país. A casa nostra des de l’inici hem optat per tenir un sistema integral, on totes les universitats fan recerca. És a dir que totes les universitats cobreixen la cadena sencera, des del grau fins als estudis de doctorat, i no diferenciem entre College i universitat de recerca.

Al voltant de les universitats hi ha un parell de singularitats. Una és tota la xarxa dels centres del CSIC a Catalunya, que en magnitud és bastant important, i l’altra és tota la xarxa de centres CERCA de la Generalitat creada amb base universitària. Això sí, tant uns com els altres es troben en la seva majoria en campus universitaris, així que fins i tot territorialment la recerca es desenvolupa al voltant de les universitats.

Doni’ns algunes xifres sobre les dimensions del sistema de recerca.
Estem parlant de 7 universitats públiques, dues semi-públiques (Vic i UOC), tres privades (Ramon Llull, Internacional i Abat Oliva), més de 40 centres de recerca de la Generalitat, 21 centres del CSIC a Catalunya, i grans instal·lacions i parcs científics que donen suport al nucli del sistema. A mida que ens anem apropant al sector productiu hi ha agents que juguen un paper d’interfície, com les oficines de transferència que en alguns casos estan externalitzades o els centres TECNIO.

Incloent-hi algunes companyies privades que fan recerca, tot i que a una escala molt més petita, estem en unes xifres al voltant de 40 – 45 mil persones empleades. Per tant, més o menys, per cada 100 persones ocupades 1,5 ho estan en un àmbit relacionat amb la recerca i la innovació, la qual cosa no és menor. És un sector econòmic important.

Quines singularitats té aquest sistema?
Respecte a Europa és difícil de dir, perquè cada estat és una singularitat en si mateix. No hi ha un model estàndard. A Alemanya hi trobaràs un sistema universitari fort, però en paral·lel hi ha quatre models de centres absolutament diferents que no es toquen entre ells. Ara intenten establir ponts de contacte i els està costant una barbaritat. També pots trobar models estrictament universitaris, com el francès, on el 90% dels investigadors estan integrats al sistema universitari.

Respecte a Espanya, la singularitat tindria a veure amb el model de govern de les institucions. Les universitats, per desgràcia, han de seguir el model estatal que ve regulat per una llei orgànica. Pel que fa als centres de recerca, conviuen els dos models. Un de més rígid i funcionarial, com és el del CSIC, i un model que intentem que sigui més obert i internacional, com els centres CERCA.

Ha d’evolucionar aquest sistema?
Estem en un moment de transició. De vegades dic, mig en broma, que som un sistema adolescent. Vaig començar la tesi a la UB al 1997 i en aquell moment les oportunitats eren molt diferents. Ara tenim els problemes de tot adolescent, estem canviant, ens estem situant al món.

Hi ha massa centres de recerca a Catalunya?
De vegades tenim la síndrome del NIF, i segurament això és degut a què som hereus d’una administració pública molt espanyola. Si ens posem a comparar NIFs, tenim molts més centres que a d’altres llocs. El Max Planck Institute, per exemple, engloba 80 centres amb diversos instituts. Això vol dir uns 400 instituts amb un sol NIF. Per tant, si ens posem a comparar unitats científiques, segurament tenim les que toquen.

Estem en una lògica de pèndul. Fa 15 anys algú va decidir que calia intentar allunyar de les universitats la governança de la recerca per fer-la més flexible. Mica en mica el pèndul es va autoregulant… tot i que fem certa trampa, perquè si no ets un estat l’autoregulació del sistema científic és parcial. No és un sistema dinàmic que troba l’equilibri.

Tot i això estan passant coses que empenyen a tothom cap a un entorn de trobada. Cada cop més la gent s’està adonant que no té sentit fer una planificació d’infraestructures científiques si no és d’acord amb la universitat amb la que comparteixes campus. L’investigador busca dobles filiacions, perquè li suposa un valor afegit ser catedràtic d’una universitat on pot captar estudiants de màster.

Així doncs, tots els centres de recerca segueixen un mateix patró?
Tenim, per qüestions històriques, dos tipus de centre. Uns són a costos totals. És a dir, en un moment donat el govern decideix que hem des ser bons en fotònica, o en genòmica, o en el que sigui, i crea un centre sobre allò. Patapam! Tot i que som molt bons captant recursos competitius, hi ha una bona part de les despeses que les paga el govern, com ara contractar els caps de grup.

Els altres són a costos addicionals. Tenim instituts de base hospitalària, que sorgeixen del propi hospital, i instituts de base universitària, fins al punt que bona part dels caps de grup són professors de la universitat adscrits al centre de recerca. Es tracta d’agafar una base preexistent i crear una estructura que amb pocs diners creix molt perquè té una flexibilitat impossible dins la universitat, per exemple.

Acabarem arribant a un punt mig autoregulat. Quan tenim diners tots tenim ganes de créixer, i això està bé, però ara la situació ens estreny. El pressupost que el govern dedica a les universitats es va doblar entre 2002 i 2010. El pressupost que destinem a política científica estricta es va multiplicar per quatre. Ara hem tingut un sot. Hem de trobar un nou punt d’equilibri perquè anàvem a una velocitat brutal.

Quin és l’estat de salut actual del sistema de recerca?
Tenim un sistema que en els darrers anys ha crescut molt en volum i en productivitat. Si comparem amb una dècada enrere les xifres són indubtablement molt millors en qualsevol indicador. Hem multiplicat per quatre el percentatge de captació de recursos dels programes marc europeus. Aconseguir això vol dir que corres molt més ràpid que els demés… I aquí tots corren! Per tant tenim un sistema que ha crescut en volum i en qualitat.

És un sistema basat en una política que consisteix en què des del govern local es finança les institucions i les persones. No hem tingut, ni per ara volem tenir, política de projectes. El model consisteix en enfortir molt les institucions per a què siguin més competitives captant diners al món.

I diria que cap Govern ha tocat aquesta manera de funcionar, i això està molt bé perquè forma part de l’èxit. Els resultats demostren que l’aposta era bona. En qualsevol lloc on es competeix en igualtat de condicions les nostres xifres sempre estan per sobre del que ens tocaria per població.

Però què passa amb les fonts de diners per a projectes que comencen a escassejar?
Anem a buscar diners a tres llocs principalment: El Plan Nacional de Madrid, Brussel·les i el món privat – em refereixo a contractes, no a filantropia. Resulta que Madrid i el món privat ens ha caigut una barbaritat. Comptant pressupost i execució, la inversió de Madrid ha caigut un 40%. El món privat ens està caient entre el 30 i el 40%. És veritat que la inversió de Brussel·les augmenta, però aquesta part del pastís és petita en comparació amb la resta.

La proporció d’èxit que tenim respecte a la població que som és molt més alta a Brussel·les que a Madrid. Tot i això Catalunya ha captat des del 2007 uns 750 Milions d’Euros del programa Marc Europeu, mentre que del Plan Nacional ens en anem a 500 o 600 a l’any. Per tant, ens han caigut les dues grans bosses on anàvem a buscar diners: Madrid i els contractes amb empreses.

Aquesta situació es pot aguantar un temps més, però no molt més. I el drama és que la solució no depèn de nosaltres…

Un cop arribats a aquesta situació, creu ha estat una bona elecció no fer política de projectes amb els diners catalans?
Segur. De vegades he jugat a plantejar-me que em diuen que pels propers 10 anys tinc 1.000 milions per gastar-me fent política científica. Doncs tornaria a posar-los en institucions i RRHH (ICREAs, Beatrius de Pinós, centres, universitats…). L’experiència ens demostra que quan fas política de projectes acabes creant una segona divisió local.

La nostra aposta és bona i hem de seguir. Creiem que el món privat, tardarà molt o poc, però es tornarà a posar en marxa. I Espanya pot fer molts disbarats, però no rebentarà del tot el seu sistema científic. Si Espanya decidís deixar de fer política científica tindríem un problema, però en tenim algun altre de molt més greu i suposo que abans resoldrem l’altre que aquest.

Ara estem en un moment de transició i ens trobem amb un sistema amb capacitat de gestionar molts més projectes dels que tenim. Aquí hi tenim un gran motiu d’alarma.

D’altra banda, creu que la nostra capacitat de captació de recursos té l’efecte esperable sobre la societat i el teixit econòmic?
No, però potser tenim la que ens toca per l’edat que tenim. És molt difícil generar un sistema científic que es col·loqui a la primera categoria mundial en moltes àrees del coneixement i amb moltes institucions al darrere. Ara necessitem uns anys per portar el que hem fet al sector productiu i generar riquesa. Per molt que l’encertem l’acceleració del procés és limitada, i l’impacte en el món industrial, el teixit econòmic i la generació d’ocupació necessita el seu temps.

I calen moltes més coses! Necessitem diner públic i unes estructures determinades. Tinc la teoria que sense un Estat això no ho aconsegueixes. En els viatges que hem fet recentment hem pogut veure com la nostra situació actual té paral·lelismes amb la d’Israel ara fa vint anys. Nosaltres hem fet el salt científic i ara hem de fer el següent. Per això ells tenen millors xifres en la creació d’startups, llocs de treball, inversió privada i patents.

Marta Alegret, Conxita Àvila i Àlex Argemí

Escriu el teu comentari