11-11-2014

Meditacions d’un altre voluntari un cop passat el 9N

Què passarà ara? No en tinc ni idea, ni em veig capaç de fer prediccions més o menys aventurades. Dependrà de la voluntat i capacitat dels diferents actors polítics implicats, de com interaccionin entre ells, i com sàpiguen aprofitar les circumstàncies en cada moment.

Però el que sí que sé és que el 9N ha estat un cop de puny brutal als nassos de l’Estat Espanyol, d’una magnitud que ningú no s’havia atrevit a predir.

Un referèndum oficial implica uns procediments formals amb convocatòria clara i ben anticipada, juntes electorals, cens, informació personalitzada a domicili de tots els ciutadans, campanya, debats, presència constant en els mitjans de tots colors, crides a la participació per part de totes les opcions … Si amb aquestes circumstàncies es produeix una abstenció del 65% i l’opció guanyadora es queda per poc per sota dels 2 milions de vots en un país de 7 milions i mig d’habitants, aquí hi ha un problema. Sobretot si es tracta d’una qüestió d’enorme transcendència política i social. Es dificilíssim dur a la pràctica de forma convincent el resultat, i buscar-ne l’homologació a nivell internacional.

Però si això s’ha fet amb un procediment inèdit i en part estrafolari, dubtes fins l’últim moment, molta gent emprenyada per les giragonses i canvis, recels entre els que en teoria estan defensant la mateixa opció. I amb tota la maquinària de l’estat en contra, prohibicions, amenaces, proclames constants que es tracta d’un acte il·legal, repetint un cop i un altre que no servirà per res. Si amb tot i això han anat a votar 2,3 milions de persones, tot s’ha desenvolupat de forma impecable, i sota els ulls atents d’observadors estrangers i els mitjans de comunicació internacionals, el resultat és tot un altre.

Com ja han dit diversos comentaristes, es tracta d’una revolta democràtica d’unes dimensions colossals. Més d’una tercera part dels electors potencials d’un país han decidit prescindir de les ordres i coaccions de l’estat que en teoria els controla i tirar endavant, expressar què volen per al seu futur col·lectiu. Fa pocs dies en Rajoy preguntava retòricament “qui mana a Catalunya?”, i resulta que la gent li ha contestat “Tu segur que no!”.

Torno a dir, jo no sé quin serà el pas següent d’aquest procés, ni com acabarà ni quan. Però tinc clar que aquest estat, en mans d’una casta depredadora i corrupta i d’una alta administració psicològicament encara franquista, està cavant exasperadament la seva pròpia tomba política amb actituds i decisions cegues i miserables. Són les millors condicions per seguir empenyent i eixamplant la base social de la revolta en molts i molts àmbits. I això no és fàcil. Hi ha una part molt important dels catalans que encara no se senten implicats en tot això, que viuen en entorns sociològics i mediàtics que no els acosten gens al debat que cal que es produeixi en profunditat. I que reaccionen per raons sobretot emocionals quan se’ls interpel·la. Però una bona part d’aquests són els que, potser empesos inicialment pels seus problemes immediats i adonant-se que no són inevitables, ha d’arribar un dia que s’afegeixin a la revolta i la facin definitivament imparable.

Jordi Font (Institut de Ciències del Mar)

Escriu el teu comentari