04-02-2014

Segona part de l’entrevista al Dr. Josep Maria Martorell, Director General de Recerca de la Generalitat de Catalunya

Josep Maria Martorell

El Dr. Josep Maria Martorell, Director General de Recerca de la Generalitat de Catalunya, ens va rebre al seu despatx per respondre tot un seguit de qüestions relacionades amb la recerca a Catalunya i com es pot veure afectada pel procés cap a la independència. L’entrevista va ser tan llarga i profitosa que us l’oferim en tres parts: On som avui, La transició cap a la Independència i La recerca a la Catalunya independent. Aquí podeu llegir la segona.

PART II: La transició cap a la independència

“El gran guany de ser un estat no són tant els diners com el ser capaç de definir el teu model”

Quins seran els grans reptes en temes científics durant el procés d’independització?

Jo crec que la ciència serà força transparent a aquest procés. Tot serà més transparent del que ens pensem. En efecte tenim pors, però mentalment ja hem desconnectat bastant dels nostres veïns.

Què pot passar? Que durant un o dos anys ens falli el Plan Nacional? Doncs això ja ho hem experimentat. Que no estigui clar si d’entrada podrem anar al Programa Marc Europeu? Això no ens passarà mai. Israel, Suïssa i Noruega són els tres països que per proporció d’habitants capten més diners del Programa Marc i cap d’ells és de la Unió Europea.

A la gent internacional que tenim atreta el que els importa el seu entorn científic. Tenim institucions compartides amb l’Estat, i a ells no els interessa deixar de finançar-les perquè són seves i a nosaltres tampoc perquè produeixen. Si el procés és relativament curt i ordenat diria que un procés de transició nacional no suposarà afectacions greus. La ciència ha de treballar i ho seguirà fent.

Així doncs un dels grans riscos seria la dilació del procés?

Sempre poso d’exemple opinions que m’han donat empresaris, sobretot de grans multinacionals. En una inauguració d’unes plantes químiques un directiu estranger li va dir a un periodista: “Veu vostè això que inaugurem? Oi que no ens ho podem emportar? Doncs el que ens interessa és que s’aclareixin aviat i seguir treballant”. A les empreses els agrada l’estabilitat política, i crec que el món científic és similar en aquest aspecte. Si tenim una transició socialment tranquil·la la gent seguirà treballant amb els col·legues habituals, aniran al sincrotró, seguiran demanant projectes a Brussel·les…

Quines eines volem assolir per tenir més autonomia en recerca?

Crec que hi ha dues grans qüestions. L’estrictament econòmica i el govern del sistema.

Comencem per la part econòmica.

Doncs no ens ha de preocupar molt no poder anar al Plan Nacional si comptem amb els nostres propis recursos. El que atraiem a través del Plan Nacional és segur molt menys del que els nostres ciutadans paguen. Com sabeu la nostra quota de retorn és més petita que la nostra quota impositiva, per tant són faves comptades.

Amb els recursos addicionals que aconseguim farem una política pròpia de projectes, perquè tots els estats la tenen. I m’agradaria pensar que el govern que hi haurà s’atrevirà a pactar amb els estats veïns polítiques comunes de projectes. Com que som bons i productius, ens interessa que la bossa sigui més gran i compartida per mirar d’aconseguir una proporció més gran de la que ens tocaria per població.

Els Països Bàltics per exemple ara han consorciat els seus programes nacionals en algunes Àrees temàtiques i Brussel·les hi contribueix amb diners extres. En el nostre cas, per exemple, en física d’altes energies sembla difícil d’entendre per què no consorciem amb Espanya, França i Itàlia bona part dels nostres programes quan tots estem al CERN (Organització Europea per a la Investigació Nuclear) treballant en el mateix experiment. Si Brussel·les posa els incentius adequats podria passar, tot i que a ningú li agrada consorciar-se amb algú més fort.

Té molt de sentit consorciar inversions en l’àmbit de les infraestructures. Catalunya, Espanya i Portugal ja triguem en consorciar les grans infraestructures. Portugal es muntarà un sincrotró? Espanya muntarà un superordinador? En alguns aspectes hauria de ser molt fàcil entendre’ns.

I què hi guanyaríem en capacitat de govern del sistema?

Per mi el gran guany de ser un Estat, en ciència, no són tant els diners com el ser capaç de definir el teu model. Això per a mi és fonamental. Ara tenim unes universitats que financem però no legislem. En diem autònomes però no tenen autonomia real. Tenim un sistema de centres integrat al sistema públic més flexibles que conviu amb el CSIC que ni finances ni legisles.

Aquesta situació és molt singular. Que tot això pugui anar al mateix ritme és molt difícil. Per tant el gran guany serà legislar i governar el nostre propi sistema.

Estem treballant ja en com han de ser les formes de funcionament alternatives a l’actual?

Hem de tenir alternatives per al model de les universitats i per saber què fem amb el CSIC a Catalunya. Pel que fa a les universitats tenim una comissió d’experts que fa més o menys un any va presentar un informe. Nosaltres ja hem dit que, com a Govern, no estem d’acord amb tot el que s’hi diu, però en termes generals va molt ben enfocat.

Aquest informe parla d’un model d’universitats molt més homologable al de la resta del món i d’una autonomia real. Ara les universitats no poden decidir què ofereixen, a quin preu, a qui contracten ni amb quin sou. Si els equips de govern de les universitats tinguessin capacitat de decisió el sistema evolucionaria molt ràpid i milloraria molt. Podrem separar el gra de la palla i fins i tot permetria l’especialització de les universitats que ho desitgin.

Per posar un cas extrem, és evident que la Universitat de Lleida i la Universitat de Barcelona segurament podran satisfer millor les seves missions amb models diferents. A la Universitat de Lleida tenen un contacte amb el teixit econòmic local espectacular. Si els dones autonomia podran aprofundir en les seves fortaleses.

Cada universitat hauria de poder escollir quin model de professorat té. Tenim una proporció professorat/alumnes que és el doble d’alta de la mitjana de l’OCDE. Si tenen autonomia algunes universitats agafaran unes orientacions més docents i d’altres més de recerca.

I què passa amb el CSIC?

És fonamental subratllar que el CSIC forma part del nostre sistema. Això és indubtable. Ens interessa que sigui així perquè són productius i bons. Una altra cosa és trobar quin serà el millor encaix en cada cas. Hi ha perfils molt propers als centres CERCA i d’altres que estan molt més còmodes en la lògica universitària. Jo si fos del CSIC estaria desitjant que arribi la independència per passar a formar part d’un sistema on deixaré d’estar encotillat pel lideratge de Madrid.

Aquest estiu Nature ha publicat un rànquing d’institucions que publiquen a revistes del seu grup. El CSIC apareix com a primera institució espanyola, poc després ve la UB i al lloc 160 aproximadament hi ha l’ICFO. Si desagreguem la informació del CSIC veurem que els 21 centres a Catalunya, un 15% del total, aporten el 53% de l’impacte del CSIC en aquest rànquing. Això no passa perquè tinguin més diners, millor governança o siguin més llestos. Passa perquè els seu entorn els ha permès anar molt mes ràpid en el creixement. Poden accedir a ICREA, estan en contacte amb les universitats catalanes i els centres CERCA. En tots els articles publicats hi ha col·laboració amb els sistema local. I volem que segueixi essent així.

I a banda de les persones, què passa amb els equipaments?

La negociació dels actius i dels passius els farà el Departament d’Economia. Posarà d’una banda el deute espanyol que ens hauria de tocar i de l’alta els “quadres del Prado”, que dic jo.

Confio que Espanya s’adoni que un divorci pactat és el millor que pot passar. En qualsevol cas, una petita part del sistema actual el compartirem. El BSC (Barcelona Supercomputing Center ) i el sincrotró seguiran essent estructures gestionades per dues administracions. Si el CERN és una instal·lació que comparteixen 27 estats què hem de fer aquí, fer un altre sincrotró a Alcalá de Henares? Per tant, crec que algunes coses no haurien de canviar gaire.

Conxita Àvila, Àlex Argemí i Marta Alegret

Escriu el teu comentari