28-02-2014

Tercera part de l’entrevista a Josep M. Martorell: la recerca a la Catalunya independent

Us presentem la tercera i última part de l’entrevista amb el Dr. Josep Maria Martorell. Després de repassar el present (On som avui) i la transició cap a la independència, avui podreu llegir l’opinió del Director General de Recerca sobre el futur de la recerca en una Catalunya independent.

PART III: La recerca a la Catalunya independent

“Hem de posar sobre la taula prou oportunitats perquè els millors del món puguin venir a casa nostra”

(Llegiu també la PART I: On som avui i la PART II: La transició cap a la independència)

La Universitat seguirà essent el pal de paller de la recerca catalana?

Ja ho és i ho seguirà essent. No tindria cap sentit imaginar-se un model d’universitats convertides en Colleges per sobre de les quals hi poséssim un sistema de centres de recerca.

M’imagino un model amb mitja dotzena llarga d’universitats públiques fortes, que quan tinguin l’autonomia necessària podrien augmentar el seu nivell d’especialització. Compartiran el mapa amb un grup d’Instituts menys nombrosos i més grans que ara. Ens trobem en un procés de fusions: Quan vaig entrar teníem quaranta centres i escaig i d’aquí a un any estarem en trenta i escaig. Però numèricament la punta de llança seguirà essent el sistema universitari.

Si amb el desastre de sistema de governança de les universitats actuals tenim les universitats que tenim, amb bons graduats i bons màsters, a la que tinguem autonomia de veritat i puguem mantenir un mínim nivell pressupostari explotaran encara molt més. I autonomia vol dir també tenir el dret a equivocar-se. Però la probabilitat que un polític s’equivoqui regulant és molt més gran que no pas que el sistema s’autoreguli malament.

A la Catalunya independent què podem fer per fomentar la inversió privada i la transferència?

Quan parles amb gent de fora al final sempre et diuen el mateix: El que has d’aconseguir com a Estat és crear un ecosistema que faciliti que passin coses. Això vol dir que si has de muntar un sistema de recerca bàsica des de zero, suposo que tots sabríem com fer-ho si ens donen 10 anys i alguns diners. Si has de muntar un sistema de transferència resulta que el teixit industrial de cada país és molt seu, el moment és molt concret i no hi ha una recepta màgica.

Per aconseguir que passin coses has de tenir, per exemple, una fiscalitat molt sensible a la innovació, que actualment és un desastre absolut. A la llei de pressupostos que hem presentat recentment hi ha una mesura simbòlica però important. No podem fer política amb els grans impostos, el de societats i IVA, però podem fer política sobre IRPF i impostos més petits com el de successions. Ara proposem que si inverteixes diners personalment en una empresa sorgida de l’entorn universitari et deduirem fins al 50% de la inversió fins a 12.000 Euros del teu IRPF. No crec que això suposi un gran canvi, però va en la direcció correcta.

Hi ha un segon àmbit de política industrial clàssica, és a dir polítiques regulatòries. Per què Telefònica o Endesa tenen la seu a Madrid? Doncs perquè allà és on hi ha els ens reguladors de l’Estat. Al voltant dels ens reguladors t’apareixen empreses del sector, i això et crea un teixit industrial que pot estirar de la transferència universitària.

I insisteixo un cop més en la capacitat de gestió de la pròpia universitat. També en transferència donar autonomia a les universitats els permetrà dotar-se d’eines molt més eficients.

El tema de la transferència es pot arreglar només amb diners?

És veritat que no hem tingut constància en polítiques d’innovació. Tot i que això no depèn de tenir o no un Estat , no ens n’ hem sortit. Però avui s’hi afegeix que estem posant massa pocs diners perquè no en podem posar més.

Hem llançat una proposta de doctorats industrials que ens ha sorprès positivament. Hem proposat a les empreses finançar al 50% un projecte amb un predoc fent la tesi i la universitat aportant el seu coneixement. Ens pensàvem que els hauríem d’arrossegar i a la primera convocatòria ens han vingut el doble de propostes de les que podem pagar. Hi ha cua! Per tant és un conjunt d’elements, però és clar que els diners són importants.

Quina hauria de ser la postura de Catalunya respecte a temes com la recerca d’accés obert?

De les converses que he tingut acabo entenent que no és tant un tema de recursos com de voluntat dels agents. És molt difícil demanar a les institucions que apostin fort per actuacions d’aquest tipus si no tenen una capacitat real de governança. Tot costa diners, però el coll d’ampolla de tenir una política oberta de més gruix no són els recursos.

D’altra banda, tots els Estats amb els que ens agradaria assemblar-nos estan anant cap a aquí. Si ens volem assemblar a Israel, Països Baixos o Dinamarca, tots tenen eines d’accés obert molt més implementades al seu sistema. La tendència és aquesta però no sé a quina velocitat hi anirem.

Milloraran les perspectives de la gent que es dedica a la recerca? S’acabarà la precarietat?

Milloraran les perspectives segur, però alerta amb determinats discursos sobre carreres científiques i precarietat. Alguns considerarien precària la situació de la resta del món. En la carrera científica que facis bé les coses no vol dir necessàriament que arribis a dalt de tot, això no passa enlloc.

Objectivament hem de millorar en termes de majors oportunitats obertes al món. O comprem com a sistema el principi de desvinculació o no ens en sortirem. No pots ser contractat per una institució en la que has desenvolupat bona part de la teva carrera científica. Un cop superat aquest sot global hem de recuperar les perspectives que teníem fa tres anys, que no eren dolentes, amb un punt més de competitivitat, meritocràcia i obertura del sistema.

El problema és que no hi ha una ruta clara.

La carrera científica es forma de quatre etapes, un predoc, un postdoc un ”tenure track“ i una estabilització. En aquestes etapes has de fer desvinculació, perquè si no caiem en un sistema endogàmic i funcionarial. Si tots els estats tenim polítiques d’atracció molt fortes, no tindràs problemes per marxar. El problema el tindràs per tornar perquè la competència serà molt dura.

Si som un Estat, des del primer minut tindrem més recursos econòmics. D’altra banda, personalment m’agradaria que a partir de cert moment les institucions tinguin la seva pròpia política. L’enfocament seria injectar prou diners per a què en la fase de predoc i primeres fases de postdoc l’embut sigui raonable, i puguis aportar diners a les institucions per fer polítiques pròpies de “tenure track” i estabilització.

Amb el programa ICREA no estem prioritzant els investigadors de fora?

Hem de posar sobre la taula prou oportunitats per a què els millors del món, no necessàriament catalans, puguin venir a casa nostra. A ICREA t’hi pots presentar sempre i quan no tinguis una vinculació permanent amb una institució local. És veritat que amb aquesta condició alguns bons investigadors poden quedar exclosos, però això ja és una qüestió d’enginyeria mal resolta.

Hem d’aspirar com a país a recuperar a tots aquells que marxen a fer el postdocorat? No. Hem d’aspirar a generar prou oportunitats com per a què qui ho vulgui pugui tornar, competint amb tot el món.

I què passa amb la resta de personal vinculat a la recerca, com ara els tècnics?

Així com et dic que en l’àmbit del PDI tenim el model clar i anem ben orientats, en l’àmbit del PAS en general reconec que ens costa trobar un model. Tenim gent molt ben formada i especialitzada, però la definició de tècnic és molt heterogènia. Hi agrupem des de un postdoc que ha decidit fer de PAS en l’àmbit tecnològic, i és un professional que hauria de tenir una carrera ben definida i que és molt cotitzat a la indústria privada, fins a personal administratiu molt menys qualificat i especialitzat. Això dificulta tenir un discurs comú clar.

Ara, deixeu-me ser optimista. A la majoria de llocs del món no hi ha una carrera com a tal per als tècnics científics. Sí que hi ha molta aspiració i molt de futur, però al final no té tant a veure amb el que es defineixi políticament sinó amb estar dins d’una institució amb molta autonomia i que funciona científicament bé.

Però no seria bo establir unes bases per assegurar-los una formació continuada o una mobilitat?

No estic segur de si això és una responsabilitat del Govern o de les seves institucions. Crec que el que hem de fer és donar autonomia i finançar bé a les institucions. Si la institució té llibertat per regular els seus recursos humans l’àmbit del tècnic qualificat quedarà resolt. No posaria l’èmfasi en protegir-los amb una regulació, que em sembla una solució més feble.

Quin PIB hauria de dedicar Catalunya a la recerca?

No hi ha excusa en el curt termini per no posar-nos en la mitjana europea. Tot i la davallada per la crisi estem al 1,55%, quan sortíem del 1,10% fa una dècada. Hem d’aspirar a posar-nos per sobre del 2%.

El problema és que tota l’acceleració ve del sector públic, i l’aportació privada ha quedat estancada en els darrers anys. El manual diu que 2/3 han de ser inversió privada i 1/3 pública. Ara estem al 50% aproximadament. Si hem de posar més diner públic ha d’anar orientat a multiplicar-se amb més diner privat per a què sigui sostenible. Fer això és molt més difícil que injectar diner públic.

D’altra banda, les comparacions amb altres països són complicades. No val comparar-nos amb Israel o Finlàndia. Finlàndia inverteix més del 4% però un punt llarg és de Nokia. Israel  hi dedica més del 4,5%, però 2 punts són de l’exèrcit. El Conseller Mas-Colell sempre diu que només admet comparacions amb el PIB d’altres països si el normalitzem a la realitat del nostre.

Part d’aquests diners es dedicaran a recerca militar?

Espero que la defensa ens la faci algú. El President va declarar en una entrevista que s’ho imaginava com una subcontractació. És a dir, d’aquí  a 20 anys hi haurà un exèrcit europeu, així que no sé si ara té massa sentit posar-se a muntar un exèrcit. Ara per ara no em consta que se n’estigui parlant.

La partida del Plan Nacional que més augmenta el 2014, en termes absoluts i relatius, es titula “Innovación Tecnológica en Defensa”. Estaria bé trobar els nostres sectors tractors de la innovació. A EEUU i Israel és la defensa. A països nòrdics són empreses tecnològiques subvencionades inicialment amb diner públic.

El sector salut i l’agroalimentari són dos grans candidats a casa nostra, que probablement s’hauran de transformar. Hem de fer una aposta clara per treure el permafrost institucional i l’endogàmia que dificulta que aquests sectors es converteixin en el motor de la nostra innovació.

De l’1 al 10, quines probabilitats d’èxit creu que té el procés cap a l’estat propi?

9. Estic molt convençut que depèn només de nosaltres. Si no ens en sortim és que no ens ho mereixem.

Josep Maria Martorell

Àlex Argemí, Conxita Àvila i Marta Alegret

Escriu el teu comentari