23-12-2014

Un estudi en ratolins descobreix com fetge i el cervell es comuniquen per regular la gana

Un estudi de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB Barcelona) conclou que, quan el fetge té reserves elevades de glucosa, els ratolins no s’engreixen, encara que se’ls ofereixi una dieta molt gustosa, perquè se senten sadollats. És la primera vegada que s’observa la connexió entre fetge i gana.

El fetge emmagatzema la glucosa (sucre) sobrant en forma de glicogen —cadenes de glucosa—, que després allibera segons les necessitats energètiques del cos. Els pacients diabètics no acumulen bé la glucosa en el fetge. Aquesta és una de les causes per les quals pateixen hiperglucèmia, és a dir, excés de sucre a la sang.
Els científics de l’IRB Barcelona, liderats per Joan J. Guinovart, van investigar per què els ratolins que acumulaven més glicogen en el fetge, tot i donar-los una dieta saborosa, no s’engreixaven. A banda que menjaven menys, van veure que en el cervell d’aquests ratolins hi havia escasses molècules estimulants de la gana i, en canvi, en tenien moltes més de depressores de la gana.
En aquesta recerca es va trobar la clau de la connexió entre el fetge i el cervell: el trifosfat d’adenosina o ATP, la molècula usada per tots els organismes vius per proporcionar energia a les cèl·lules, i que habitualment està alterada en diabetis i obesitat. Els científics han vist que es poden correlacionar perfectament nivells elevats de glicogen en fetge, nivells constants d’ATP i nivells elevats de molècules assaciadores en el cervell dels ratolins. Així, augmentar la producció de glicogen hepàtic seria un tractament eficaç per millorar la diabetis i l’obesitat; per tant, els tractaments sembla que han d’anar orientats a augmentar la glucosa al fetge pel seu efecte positiu en aquestes dues malalties.

Article de referència: Iliana López-Soldado, Delia Zafra, Jordi Duran, Anna Adrover, Joaquim Calbó, Joan J. Guinovart. «Liver glycogen reduces food intake and attenuates obesity in a high-fat diet fed mouse model» Diabetes (2014). DOI:10.2337/db14-0728

Marta Alegret (Universitat de Barcelona)

Escriu el teu comentari